Comparacions que no porten enlloc

No hi entenc res de res. N'hi ha per parar boig si un es dedica a escol­tar els comen­ta­ris i les retrans­mis­si­ons dels par­tits de l'Espa­nyol. Quan no es juga bé –des que ha començat la lliga, ben poc– resulta que es tracta d'asse­gu­rar el resul­tat, d'acon­se­guir ni que sigui un punt. Quan es gua­nya, com el dia del Getafe, sem­bla que només es tracti de posar aigua al vi i dedi­car-se a menys­te­nir una victòria tan necessària. Cert que aquest dia al camp del Còrdova no es va jugar a res de res. Però al camp hi havia dos equips i a tants altres camps de la mateixa lliga tam­poc es va jugar a gaire res més que a la ciu­tat de la mes­quita. A aques­tes altu­res de la tem­po­rada posar ultimàtums, ni que siguin d'afi­ci­o­nats o peri­o­dis­tes, a l'entre­na­dor és lli­gar-se una corda al coll. I el pit­jor que es pot fer, i es fa, és com­pa­rar la seva tra­jectòria amb la del seu ante­ces­sor. Pri­mer, perquè no aporta res a l'anàlisi, i segon, perquè els equips de segon o ter­cer nivell nor­mal­ment sem­pre tenen tra­jectòries simi­lars. O fan un bon començament de tem­po­rada i al final es desin­flen o comen­cen mala­ment i quan es veuen amb l'aigua al coll saben reac­ci­o­nar i se sal­ven. A l'Espa­nyol s'han vis­cut tra­jectòries d'aquesta mena. També de les d'aquí caic, aquí m'aixeco, de les de no saber gua­nyar mai més d'un par­tit seguit. Però, posats en aquesta dinàmica de la tebior (ara per ara no n'hi pot haver cap més), m'ha sem­blat per­fecte que la direc­tiva decidís reno­var els con­trac­tes a Kiko Casi­lla i Víctor Sánchez. Un acte de rea­lisme tant per un cos­tat com per l'altre. Cal supo­sar que uns han ofert el que es pot i els altres han accep­tat el que saben que és un esforç per part del club. També aplau­deixo l'acti­tud de la direc­tiva davant la super­copa de Cata­lu­nya. Un tor­neig en entre­dit que no resol res de res sem­bla un pegat. I si a sobre el rival se'n fot no posant el pri­mer equip el millor és que­dar-se a casa.