Una de les cantarelles falses i carregoses dels unionistes és aquell que titlla els sobiranistes de retrògrads pel fet de voler “aixecar” noves fronteres en una Europa que vol, suposadament, abolir-les. L'argument és carregós perquè ens obligaria a debatre molt sobre fronteres, sobretot si entréssim en el territori de les fronteres mentals que fan de mur infranquejable, i és fals perquè, si res ha obstruït de debò això que en diuen procés de construcció europea, és precisament la voluntat dels estats membres de la UE de renunciar a les seves, de fronteres. Els estats no seuen a la taula europea pensant en el benefici del marc comú, sinó en quina part del pastís pot beneficiar el seu territori. Legítim, però incompatible amb cap discurs que resti vigència a les fronteres. Sí que caminen en aquesta direcció l'Eurobàsquet de l'estiu que ve i l'Eurocopa de futbol del 2020, cites que no se celebraran en un sol país sinó en ciutats de diferents països. Si bé ningú no ha dit que els nous formats arribin per quedar-se (en bàsquet és solució d'urgència un cop retirada l'organització a Ucraïna i en futbol, pels 60 anys de la UEFA), el concepte transnacional que dibuixen fa més per una Europa sense tant pes de les fronteres estatals que no pas molt del que passa a Brussel·les o Estrasburg. Seria fantàstic poder afegir que Barcelona serà una de les cinc seus de l'Eurobàsquet del 2015 o una de les tretze de l'Eurocopa del 2020, però no és el cas. Barcelona, que tants cops s'ha venut l'ànima al diable per ser subseu de campionats acollits a Espanya, no ha mogut ni un dit per ser entre les divuit ciutats (com Bilbao i Glasgow) que seran pioneres dels primers campionats d'Europa realment europeus. Una decebedora prova més que, mentre el país camina cap a la llibertat nacional, des d'alguns despatxos de l'esport es continua badant massa cap a Madrid en comptes de mirar sense fronteres cap al món.