Enyor
Un dia, tan important que s'hauria de commemorar anualment, Xavi va assumir que no li sortien les croquetes i va començar a girar sobre si mateix. I va comprovar que amb ell, girava el seu marcador, i que, acabada la volta, aquest havia quedat enrere. La ruleta, sant i senya des de llavors del savi, que només per l'invent ja mereixeria honor i glòria per sempre, és una constatació purament pràctica que l'assumpció de les limitacions pròpies ens pot fer millors, i acredita que els futbolistes eterns no ho són només en virtut del talent natural amb la pilota als peus, que el cap compta tant o més que les extremitats inferiors. Set lligues, tres Champions, dues Eurocopes i una copa del món guanyades després d'aquella troballa genial i giratòria, Xavi, 34 anys, escura la carrera assumint un paper secundari que encara sobta i no sabem si li escau, tot i que ja inventarà alguna ruleta per treure-li tot el suc, al nou rol. I ja han començat a aixecar-se veus que demanen més Xavi. Consti que de veus reclamant Xavi n'hi ha sempre, i una és sempre una de les meves, la que m'insisteix a cau d'orella mentre escric. Però el Barça va abassegar un Granada al qual el blindatge made in Caparrós li va aguantar 25 minuts coincidint amb la segona titularitat de Xavi, primera en la lliga, i les veus van començar a cridar. I després, entre la seva entrada al camp i els minuts de més intensitat ofensiva del Barça en la caiguda de París, les veus van veure una relació de causalitat. Que es podria discutir, però serà en una altra ocasió.
El que m'interessa ara és, d'una banda, com casa l'assumpció generalitzada que l'equip està en construcció, que s'està forjant un nou Barça de futur, amb la reclamació de protagonisme per a Xavi, 35 al gener i la carrera en temps afegit. I, sobretot, m'interessa saber a qui se suposa que hauria de substituir. Descarto que es tracti que faci de Busquets. I no entendria que algú volgués que s'assegui Rakitic, troballa d'or pur en fase creixent, més enllà del mal paper a París. Clar que potser del que parlen és de rellevar Iniesta. I aquí tenen el meu interès. Si més no, si es tracta d'introduir, per fi i ni que sigui d'aquesta manera subreptícia, el sempre ajornat debat sobre Iniesta, que sap fer croquetes i ruletes i també és dels que mereixen honor i glòria eterns, però que, més enllà d'irrupcions puntuals, com en l'1-1 contra el PSG, ha començat la temporada en el mateix mode episòdic i progressivament horitzontal amb què va transitar per l'anterior. L'Iniesta d'ara ja fa temps que, tot i seguir sent sempre equilibrat, resulta menys desequilibrant, que manté l'espurna però ha perdut atreviment. I a aquesta deriva se li ha dedicat molta menys tinta i molta menys saliva que a la presumpta i ja oblidada decadència d'aquell Messi de només 41 gols i 14 assistències. De manera que benvinguda sigui la vindicació de Xavi si és la manera de clamar d'una vegada que, titular i tot, a Iniesta ja fa temps que se l'enyora tant o més que a Xavi.