Enyor

Un dia, tan impor­tant que s'hau­ria de com­me­mo­rar anu­al­ment, Xavi va assu­mir que no li sor­tien les cro­que­tes i va començar a girar sobre si mateix. I va com­pro­var que amb ell, girava el seu mar­ca­dor, i que, aca­bada la volta, aquest havia que­dat enrere. La ruleta, sant i senya des de lla­vors del savi, que només per l'invent ja merei­xe­ria honor i glòria per sem­pre, és una cons­ta­tació pura­ment pràctica que l'assumpció de les limi­ta­ci­ons pròpies ens pot fer millors, i acre­dita que els fut­bo­lis­tes eterns no ho són només en vir­tut del talent natu­ral amb la pilota als peus, que el cap compta tant o més que les extre­mi­tats infe­ri­ors. Set lli­gues, tres Cham­pi­ons, dues Euro­co­pes i una copa del món gua­nya­des després d'aque­lla tro­ba­lla genial i giratòria, Xavi, 34 anys, escura la car­rera assu­mint un paper secun­dari que encara sobta i no sabem si li escau, tot i que ja inven­tarà alguna ruleta per treure-li tot el suc, al nou rol. I ja han començat a aixe­car-se veus que dema­nen més Xavi. Consti que de veus recla­mant Xavi n'hi ha sem­pre, i una és sem­pre una de les meves, la que m'insis­teix a cau d'ore­lla men­tre escric. Però el Barça va abas­se­gar un Gra­nada al qual el blin­datge made in Caparrós li va aguan­tar 25 minuts coin­ci­dint amb la segona titu­la­ri­tat de Xavi, pri­mera en la lliga, i les veus van començar a cri­dar. I després, entre la seva entrada al camp i els minuts de més inten­si­tat ofen­siva del Barça en la cai­guda de París, les veus van veure una relació de cau­sa­li­tat. Que es podria dis­cu­tir, però serà en una altra ocasió.

El que m'interessa ara és, d'una banda, com casa l'assumpció gene­ra­lit­zada que l'equip està en cons­trucció, que s'està for­jant un nou Barça de futur, amb la recla­mació de pro­ta­go­nisme per a Xavi, 35 al gener i la car­rera en temps afe­git. I, sobre­tot, m'interessa saber a qui se suposa que hau­ria de subs­ti­tuir. Des­carto que es tracti que faci de Bus­quets. I no enten­dria que algú volgués que s'asse­gui Raki­tic, tro­ba­lla d'or pur en fase crei­xent, més enllà del mal paper a París. Clar que pot­ser del que par­len és de relle­var Ini­esta. I aquí tenen el meu interès. Si més no, si es tracta d'intro­duir, per fi i ni que sigui d'aquesta manera subreptícia, el sem­pre ajor­nat debat sobre Ini­esta, que sap fer cro­que­tes i rule­tes i també és dels que merei­xen honor i glòria eterns, però que, més enllà d'irrup­ci­ons pun­tu­als, com en l'1-1 con­tra el PSG, ha començat la tem­po­rada en el mateix mode episòdic i pro­gres­si­va­ment horit­zon­tal amb què va tran­si­tar per l'ante­rior. L'Ini­esta d'ara ja fa temps que, tot i seguir sent sem­pre equi­li­brat, resulta menys dese­qui­li­brant, que manté l'espurna però ha per­dut atre­vi­ment. I a aquesta deriva se li ha dedi­cat molta menys tinta i molta menys saliva que a la pre­sumpta i ja obli­dada decadència d'aquell Messi de només 41 gols i 14 assistències. De manera que ben­vin­guda sigui la vin­di­cació de Xavi si és la manera de cla­mar d'una vegada que, titu­lar i tot, a Ini­esta ja fa temps que se l'enyora tant o més que a Xavi.