Victòria a Vallecas i alguna cosa més...
a Vallecas no n'hi ha prou amb guanyar. La victòria d'ahir té més lectures que els tres punts
El Barça va guanyar a l'estadi del carrer del Payaso Fofó amb solvència. Messi i Neymar en van tenir prou amb poc més de mitja hora de joc per arreglar un partit que hauria pogut acabar amb una golejada blaugrana contra un Rayo que va tenir les seves ocasions però que no va fer patir en cap moment els culers.
La victòria d'ahir és especialment important perquè dóna tres punts, i això suposa que, una setmana més, el Barça continuarà líder. I és així com es guanya la lliga, des del lideratge. Després es pot llançar per la finestra, com la temporada passada, però en principi la millor manera d'adjudicar-se el títol de la regularitat és mirar de ser líder com més jornades millor. Lògicament.
Però la victòria d'ahir tenia alguns altres al·licients. Per als més incondicionals és una manera de tranquil·litzar els nervis que el Barça de Luis Enrique ha despertat en els culers pel que fa a l'escenari europeu que fins ara s'ha traduït en una ajustada victòria per la mínima contra el fluix Apoel i la derrota contra el PSG. Qui vulgui creure que guanyar el Rayo és un bon símptoma que a París hi va haver un simple accident té tot el dret a fer-ho. La fe mou muntanyes. Una altra aportació destacable més enllà de la victòria, que és l'únic que de veritat importa, és haver recuperat el camí dels rècords. Un Barça que ha viscut anys sotmès a la tirania dels rècords, de l'equip o de Messi, havia generat una certa dependència d'aquestes fites necessàries per omplir els molts minuts i pàgines que dediquem a aquest equip de somni i, després de la travessia en el desert amb Tata Martino, hi havia mono de rècords. Sorprenentment, no ha estat un davanter, sinó un porter, Claudio Bravo, el protagonista, i és que el xilè ha superat el nombre de minuts sense encaixar gols en un inici de temporada que ostentava des de fa dècades Artola.
El partit del Rayo també ha esvaït alguns dubtes, com la titularitat de Piqué, sempre en dubte, i Bartra, fent un tàndem que permetia situar Mathieu al lateral –un jugador polivalent–, amb la qual cosa Luis Enrique manté la seva pugna amb la sorpresa constant en què ha convertit les alineacions de cada partit. Afegint-hi la recuperació del mig del camp de l'època dels rècords, Xavi, Busquets i Iniesta. Tot plegat, una manera de dir que el tècnic fa el que li rota (que deriva de rotacions). D'això tampoc hi ha dubtes.
I, finalment, l'estadi del Rayo és aquell on, a més de guanyar, cal posseir alguna cosa més. Com a mínim, els minuts de pilota que compten sense deixar-se ni un segon els posseïdors de la veritat futbolística del Barça. Martino va guanyar pel doble de gols i ahir també hi va haver moments de futbol directe i descontrol, perquè Vallecas és com és, i Paco Jémez, encara més. Però amics, quan hi ha possessió, hi ha essència. I Martino va ser sentenciat mentre Luis Enrique té la virtut d'haver generat una confiança que esperem que no s'esquerdi com ja es va intuir en alguns sectors després de París. Perquè ja sabem que el Barça no en té prou amb guanyar, i encara menys en l'estadi del carrer del Payaso Fofó. Quin riure!