En cap dels 18 informes de què consta el llibre blanc redactat pel CATN, un totxo imprescindible sobre l'articulació d'un país, no es preveu què passaria amb el Barça. És lògic. L'altre dia vaig treure el tema amb altres col·legues d'informació general i la reacció, instintiva, va ser: “Amb quina ens surt, aquest, ara?” Doncs poca conya, entre altres coses perquè, tant si es vol com si no es vol, el Barça és la marca –juntament amb la de la ciutat, Barcelona– més potent que té aquest país.

En un 19è informe annex, preveuríem tres escenaris possibles: Europa, Catalunya o Espanya (no es té en compte la creació d'una superlliga europea ja que –tot i que seria la millor opció, i amb diferència–, avui per avui, no és plausible). En un món com el del futbol, dominat per l'oferta i la demanda i en què els interessos televisius són determinants, els auguris més optimistes veuen el Barça convertit en la gallina dels ous d'or, perseguida per totes les lligues del continent. Alerta amb aquesta il·lusió. Pressions polítiques al marge, dubto molt que, per exemple, els clubs de la Ligue 1 de França, que seria la primera porta on trucaríem, acceptessin –sobretot els més grans– admetre un rival del potencial del Barça. I, encara menys, que el nouvingut ingressés una gran morterada per drets televisius que ells no cobren; cal recordar que la lliga espanyola és la més desigual pel que fa al repartiment de diners entre els clubs per aquest concepte. I en el supòsit improbable que ens hi acceptessin, segurament algú reclamaria, amb raó, que comencéssim a participar des de la quarta divisió. Precisament, això és el que va comunicar la Premier League anglesa als dos grans clubs escocesos, el Celtic i el Rangers, quan fa anys es van plantejar d'ingressar-hi. D'altra banda, i des de la nostra òptica, què carall hi pintaríem nosaltres en una lliga menor com la gal·la? Francament...

Els mateixos impediments argumentats, penso que serveixen per als campionats més prestigiosos, com la Premier, la Bundesliga, la Serie A... i pari vostè de comptar. Ni em passa pel cap de demanar-los el favor als portuguesos (que encara ens han d'agrair que la seva guerra d'independència triomfés, en bona mesura, pel fet de coincidir amb la nostra guerra dels Segadors: “Sacrifiquem Portugal i ens quedem amb la rica Catalunya”, que va dir el comte duc d'Olivares; i a fotre'ns!) i servidor –amb tots els respectes patris– descarta completament l'encaix en una lliga nostrada.

Arribats a aquest punt, analitzem la carta espanyola. Tot i l'impacte polític i emocional provocat per la ruptura, que Catalunya esdevingués un estat independent no anul·laria els drets del Barça com a integrant de la Liga BBVA. S'haurien de vèncer reticències i hostilitats, però també s'ha de dir que els clubs i les aficions espanyoles haurien d'estar més que contents i agraïts que el Barça decidís continuar competint, engrandint i prestigiant les seves competicions. I totes les parts implicades –plataformes televisives incloses– saben perfectament que és una lliga amb el Barça o sense? David Zinnemann no hauria pogut filmar la cèlebre High Noon sense Gary Cooper i només amb la banda de Miller: els Pepe, Sergio Ramos, Arbeloa i Marcelo de torn; és a dir, que per fer un western necessites el bo i els dolents. Oi que ens entenem? Sí i sí.