Els números estan sor­tint al Barça durant aquest pri­mer tram de la tem­po­rada. Pre­senta un balanç de 19-0 pel que fa a gols a favor i en con­tra en la lliga; lidera la clas­si­fi­cació amb dos punts d'avan­tatge res­pecte al segon clas­si­fi­cat (València), men­tre que l'etern rival, el Madrid, està a una distància de qua­tre punts. És el pri­mer equip en la llarga història de la lliga que manté la por­te­ria imba­tuda després de les set pri­me­res jor­na­des, un fet que ha permès a Clau­dio Bravo superar el rècord en l'àmbit de clubs de Pello Artola (560 minuts) que es man­te­nia vigent des de la tem­po­rada 1977/78. Sens dubte, ele­ments que con­vi­den a l'opti­misme a pesar de l'enso­pe­gada patida en la Cham­pi­ons con­tra el PSG (3-2), més com a con­seqüència –al meu enten­dre– dels pro­pis errors que dels mèrits del rival. Tot i això, i després d'aquest tra­jecte ini­cial, encara trobo difícil deter­mi­nar la nova iden­ti­tat del con­junt blau­grana al camp. De fet, a hores d'ara l'eficàcia apa­reix com el símbol més defi­ni­tori en detri­ment de l'estètica.

Luis Enri­que, cons­ci­ent que la paciència és un ele­ment escàs en el fut­bol d'elit–i encara menys en un club gran que arros­sega un any en blanc–, ha estat pragmàtic a l'hora d'explo­tar les vir­tuts de l'equip perquè els resul­tats no pena­lit­zes­sin els pri­mers pas­sos del nou pro­jecte. De fet, en la roda de premsa prèvia a la visita de dis­sabte pas­sat a Valle­cas, va afir­mar que la pri­o­ri­tat era el resul­tat; decla­ració que en altres moments i cir­cumstàncies hau­ria aixe­cat força pol­se­guera. Tot­hom adver­teix un Barça més ver­ti­cal res­pecte als cur­sos ante­ri­ors, que madura menys les juga­des a la zona ampla i que apro­fita l'enorme talent de juga­dors com Messi i Ney­mar per col­pe­jar l'adver­sari. Una evo­lució de l'estil que con­vida al debat els més puris­tes, amb l'expec­ta­tiva que, a mesura que avan­cin els mesos, l'orques­tra blau­grana vagi adqui­rint més mati­sos en la seva sim­fo­nia a la gespa. De fet, és neces­sari per quan toqui enfron­tar-se amb equips grans –el Ber­nabéu serà un nou termòmetre d'aquí a dinou dies–, com ja es va obser­var fa una set­mana amb la pati­nada al Parc dels Prínceps. I men­tre l'equip va crei­xent i gua­nyant per­so­na­li­tat –jo hi con­fio–, Luis Enri­que té en la defensa un aliat excel·lent.

Com es diu, la casa s'ha de començar pels fona­ments, i això pel que fa als esports d'equip sig­ni­fica la defensa. El tècnic asturià, bon conei­xe­dor del fut­bol, ho sap bé i ha sabut dotar l'equip d'una soli­desa visi­ble que fins ara només ha tron­to­llat con­tra el PSG. Ho han pro­pi­ciat dos fac­tors: d'una banda, la major inten­si­tat de tot el bloc –la defensa arrenca des de la pressió dels davan­ters– i, de l'altra, la major dis­po­ni­bi­li­tat de peces a la rere­guarda. L'arri­bada de Jeremy Mat­hieu, tan qüesti­o­nada tant pel seu preu com per l'edat –a final d'octu­bre fa 31 anys–, s'està evi­den­ci­ant com un dels encerts de l'estiu per la ver­sa­ti­li­tat que atorga el francès, fins al punt de que ha reduït sig­ni­fi­ca­ti­va­ment la presència de Gerard Piqué. Ara, però, toca créixer de mig camp cap enda­vant, afi­nant l'engra­natge en l'ela­bo­ració sense que això afecti la inten­si­tat actual. Toca no con­for­mar-se amb els números, sovint massa freds, i per­se­guir un fut­bol que per­meti inflar pit arreu on vagi l'equip. La història recent del club així ho demana.