Els números estan sortint al Barça durant aquest primer tram de la temporada. Presenta un balanç de 19-0 pel que fa a gols a favor i en contra en la lliga; lidera la classificació amb dos punts d'avantatge respecte al segon classificat (València), mentre que l'etern rival, el Madrid, està a una distància de quatre punts. És el primer equip en la llarga història de la lliga que manté la porteria imbatuda després de les set primeres jornades, un fet que ha permès a Claudio Bravo superar el rècord en l'àmbit de clubs de Pello Artola (560 minuts) que es mantenia vigent des de la temporada 1977/78. Sens dubte, elements que conviden a l'optimisme a pesar de l'ensopegada patida en la Champions contra el PSG (3-2), més com a conseqüència –al meu entendre– dels propis errors que dels mèrits del rival. Tot i això, i després d'aquest trajecte inicial, encara trobo difícil determinar la nova identitat del conjunt blaugrana al camp. De fet, a hores d'ara l'eficàcia apareix com el símbol més definitori en detriment de l'estètica.

Luis Enrique, conscient que la paciència és un element escàs en el futbol d'elit–i encara menys en un club gran que arrossega un any en blanc–, ha estat pragmàtic a l'hora d'explotar les virtuts de l'equip perquè els resultats no penalitzessin els primers passos del nou projecte. De fet, en la roda de premsa prèvia a la visita de dissabte passat a Vallecas, va afirmar que la prioritat era el resultat; declaració que en altres moments i circumstàncies hauria aixecat força polseguera. Tothom adverteix un Barça més vertical respecte als cursos anteriors, que madura menys les jugades a la zona ampla i que aprofita l'enorme talent de jugadors com Messi i Neymar per colpejar l'adversari. Una evolució de l'estil que convida al debat els més puristes, amb l'expectativa que, a mesura que avancin els mesos, l'orquestra blaugrana vagi adquirint més matisos en la seva simfonia a la gespa. De fet, és necessari per quan toqui enfrontar-se amb equips grans –el Bernabéu serà un nou termòmetre d'aquí a dinou dies–, com ja es va observar fa una setmana amb la patinada al Parc dels Prínceps. I mentre l'equip va creixent i guanyant personalitat –jo hi confio–, Luis Enrique té en la defensa un aliat excel·lent.

Com es diu, la casa s'ha de començar pels fonaments, i això pel que fa als esports d'equip significa la defensa. El tècnic asturià, bon coneixedor del futbol, ho sap bé i ha sabut dotar l'equip d'una solidesa visible que fins ara només ha trontollat contra el PSG. Ho han propiciat dos factors: d'una banda, la major intensitat de tot el bloc –la defensa arrenca des de la pressió dels davanters– i, de l'altra, la major disponibilitat de peces a la rereguarda. L'arribada de Jeremy Mathieu, tan qüestionada tant pel seu preu com per l'edat –a final d'octubre fa 31 anys–, s'està evidenciant com un dels encerts de l'estiu per la versatilitat que atorga el francès, fins al punt de que ha reduït significativament la presència de Gerard Piqué. Ara, però, toca créixer de mig camp cap endavant, afinant l'engranatge en l'elaboració sense que això afecti la intensitat actual. Toca no conformar-se amb els números, sovint massa freds, i perseguir un futbol que permeti inflar pit arreu on vagi l'equip. La història recent del club així ho demana.