Fa quaranta anys, el 13 d'octubre del 1974, el Comitè Olímpic Internacional (COI) va atorgar a Lake Placid (Estats Units), els Jocs d'hivern que s'havien de fer l'any 1980. Era l'única candidata. En aquella mateixa sessió, el COI va donar els Jocs d'estiu del 1980 a Moscou (URSS) en detriment de Los Angeles (Estats Units), l'altra candidata. L'olimpisme tocava fons. Els Jocs Olímpics estaven plens de mitologia, però ningú els volia organitzar.

Quatre anys més tard, el 1978, Los Angeles va ser l'única candidata per als Jocs d'estiu i Sarajevo (Iugoslàvia) es va emportar els d'hivern al davant de dues rivals. L'arribada de Joan Antoni Samaranch a la presidència del COI, l'estiu del 1980, va començar a capgirar les coses. El 1981, a l'hora de triar els Jocs del 1988, hi va haver dos candidats per a l'estiu i tres per a l'hivern, però el 1986, quan va ser l'hora de decidir on es feien els Jocs del 1992, hi va haver sis candidates per a l'estiu i set per a l'hivern. L'èxit econòmic dels Jocs de Los Angeles del 1984, amb una gestió privada mai vista i el progressiu oblit de l'amateurisme va demostrar que també es podien guanyar diners amb els Jocs Olímpics. La resta de la història ja la coneixem i en cada convocatòria olímpica, fos per a l'estiu o l'hivern, no faltaven mai ciutats candidates –amb l'aval imprescindible dels seus estats al darrere– disposades a acceptar totes les exigències dels propietaris de l'invent –el COI– per poder ser seu olímpica i poder lluir arreu del món. Tots tenim present l'obsessió, fins ara frustrada, de Madrid.

Fins ara. El 31 de juliol del 2015, el COI triarà la seu dels Jocs Olímpics d'hivern del 2022 i ho haurà de fer entre dues candidates. I prou. Pequín (Xina) i Almati (Kazakhstan) són les úniques supervivents d'una llista en la qual, en un moment o altre, també hi van ser Estocolm (Suècia), Cracòvia (Polònia), Lviv (Ucraïna), Oslo (Noruega), Munic (Alemanya), Saint Moritz (Suïssa) i fins i tot, Barcelona. La retirada d'Oslo a darrera hora, la setmana passada, ha estat un cop dur per al COI. Tant pel que significa Noruega en els esports d'hivern, com per tot el que han explicat els responsables noruecs sobre tot un seguit de demandes del COI que tenen molt poc a veure amb l'esport –vegeu l'edició d'ahir d'aquest diari.

Si en els Jocs d'estiu encara hi ha ciutats que es volen guanyar un lloc al món dient que sí a totes les exigències del COI, en els d'hivern és molt més complicat. Entre altres coses perquè, finalment, han obert els ulls i han vist que no sabran què fer amb les instal·lacions esportives un cop passats els setze dies de glòria i que l'excusa olímpica de fer infraestructures megalòmanes ja no cola. No hi ha grans estacions als Alps, Escandinàvia, els Estats Units i el Japó? Doncs que hi vagin fent per torns els Jocs d'hivern i que deixin la resta de muntanyes tal com estan i les butxaques dels contribuents tranquil·les.