Homenatge
Mentre s'escalfa la cursa per la Pilota d'Or, encara en els preliminars, ha brotat, per anar omplint tertúlies, una altra controvèrsia. En clau bipolar, és clar, que, parlem de Madrid i Barça, Catalunya i Espanya o l'Ebola i Excalibur, és la clau que funciona. Gira entorn d'un altre rècord a tocar de Messi. Ara toca els 251 gols en lliga de Zarra, marca vigent des de fa 60 anys que saltarà pels aires en tres-dos-u, que Messi va pel 249. Bé, la controvèrsia no és pel rècord, sinó per la idea d'homenatjar Messi en el moment de superar Zarra, ni que sigui al Bernabéu, que si en el tres-dos-u el tres és l'Eibar, el dos és el Madrid. La sorpresa és que la proposta surti no pas de cap instància culer ni cap mitjà filobarça, sinó del president de la LFP, Javier Tebas, ment preclara, que, quan arribi el gol, planteja aturar el partit per honorar el recordista. Ni que sigui al Bernabéu. No, millor al Bernabéu!, es diu aquí, salivant. I allà, les mans al cap. I, saben? Ni que sigui pels motius equivocats, allà tenen raó. Per entendre-ho, per calibrar el grau d'estupidesa i inoportunitat de la proposta, no caldrà ni que facin el –saludable– exercici de posar-se en la pell de l'altre. Ni tan sols que entenguin la conveniència de deixar els homenatges pels dies sense futbol o, encara millor, pel final de curs. Només que, per un cop, no es deixin arrossegar pel wishful thinking, allò de creure que les coses són i seran com voldríem que fossin, diguin el que diguin les evidències. Potser és demanar massa, igual en l'Espanya dels fils de plastilina i els brots verds que en la Catalunya del farem una consulta sí o sí i serà legal i el tot està per fer i tot és possible. No en va, ni en castellà ni en català hi ha cap expressió que hagi fet fortuna per descriure el fenomen, i batejar la malaltia és un primer pas per tractar-la.
El wishful thinking culer dicta ara alguna cosa així com que Messi marca, tot s'atura i surten al camp la dona i el fill amb els rivals fent-los el passadís i el públic, al Camp Nou o, millor, al Bernabéu, ovacionant primer el crac i després clamant “in-indà-indapandencià”. Bé, a Madrid, seria només el públic culer desplaçat, suposo, i el bigotis que aplaudia Ronaldinho, és clar. La realitat, però, és més prosaica i inclou també possibilitats inquietants. Per exemple, la del Barça perdent, el temps relliscant-li entre els dits i un gol insuficient que només permeti escurçar distàncies. O la d'un gol en els últims minuts, el de l'honor després d'una golejada merengue. Ara fa dos anys, quan tothom esperava com un final feliç el primer gol del papà Messi i s'escrivia sobre el xumet que suposadament portava amagat a les mitges per si de cas, el gol no va arribar quan se l'esperava, sinó dies després, en els últims minuts d'un matx de Champions que el Barça perdia i va perdre. Sense deixar de córrer cap al cercle central, que els minuts relliscaven, el papà, tímid, brevíssim, potser avergonyit, es va ficar el dit gros a la boca.