Ja tocava

Encara dona­rem uns quants tombs al vol­tant del Barça i el Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir. D'entrada, ja tocava, per sim­ple coherència amb la història del club. Només ens hauríem de feli­ci­tar si aquest, en defi­ni­tiva, fos un pas enda­vant de la massa social després de qua­tre anys de voluntària inacció, de dei­xar el debat i el pro­ta­go­nisme en mans exclu­si­ves de la direc­tiva, pas­si­vi­tat que no fa pel Barça ni expressa cap signe posi­tiu sobre la seva salut col·lec­tiva. Ja no cal argu­men­tar el suport al país, amb l'evidència sobra. Més val recor­dar que no és moment per a porucs, per jus­ti­fi­car la inacció amb excu­ses de mal paga­dor, com creure que et començaran a xiu­lar penals en con­tra pel fet de donar suport al desig popu­lar de votar. Com mai min­varà la humana tendència a creure que l'ene­mic ve sem­pre de fora, no bar­re­gem con­cep­tes amb l'Audi­en­cia Naci­o­nal i les ame­na­ces de noves impu­ta­ci­ons. Si les coses s'hagues­sin fet d'acord amb la llei, certs direc­tius no viu­rien en estat de pànic. Això no és culpa del genèric Madrid. Al final, els res­pon­sa­bles de la decisió han hagut de cedir. Mai reco­nei­xe­ran que no volien moles­tar els ali­ats i com­panys de viatge tri­ats per Bar­to­meu, Faus i com­pa­nyia, gent d'inequívoc signe polític. Sort que grups com Mani­fest Blau­grana man­te­nen la flama de la diver­si­tat, la lluita per expres­sar les diver­ses sen­si­bi­li­tats que sem­pre ha aixo­plu­gat l'enti­tat i for­men la seva riquesa. Tant de bo sigui aquest un pri­mer pas per recu­pe­rar la par­ti­ci­pació per­duda, l'exigència contínua que els direc­tius esti­guin a l'altura de les expec­ta­ti­ves dels autèntics pro­pi­e­ta­ris i no es cre­guin que poden fer i des­fer a volun­tat, sense donar expli­ca­ci­ons, empa­rats per la con­nivència d'aquells còmpli­ces capaços, per exem­ple, de fer-nos creure que les caríssi­mes fac­tu­res paga­des als amics de Ney­mar són la cosa més nor­mal del món quan vivim escan­da­lit­zats pel paral·lelisme de Bankia.

Arri­ben temps curi­o­sos. Josep Maria Bar­to­meu ha inau­gu­rat la cam­pa­nya en espera d'avançar elec­ci­ons i l'opo­sició con­ti­nua bri­llant per la seva penosa absència. Vet aquí que al sí de la direc­tiva ha sor­git un dis­si­dent incapaç de dimi­tir, com seria obli­gat per pèrdua de con­fiança, i dis­po­sat a tocar els nas­sos. Toni Freixa no és cap alter­na­tiva, perquè un repàs a la seva tasca fa posar les mans al cap, però sí que pot resul­tar l'opo­sició interna que ajudi a dina­mi­tar el sis­tema des de dins mateix. Ves per on, quina gràcia. La posició en fals de l'exse­cre­tari és una altra mos­tra que con­ti­nuen errant, i alguna sonada pífia, com la de gas­tar 105 mili­ons en un fit­xatge esbom­bat per 57, encara porta cua i arros­sega fac­tu­res de res­pon­sa­bi­li­tat pen­dents de pagar. Con­ti­nu­a­ran fent tri­pi­jocs per afer­rar-se al poder, però aquest movi­ment forçat per la pressió social pot repre­sen­tar un canvi engres­ca­dor. Per fi, el soci reac­ci­ona i sap exi­gir, actua en coherència amb el paper que li toca i no es deixa enta­ba­nar pels cor­rents d'opinió que dic­ten, majo­ritària­ment, allò que més els interessa. Entre altres coses, resig­nació, que els dei­xin fer a volun­tat. No, no han de tenir carta blanca. No cal feli­ci­tar-los ara pel que era obli­gat, quasi de llei. En el Barça, qual­se­vol direc­tiva està al ser­vei de la gent. Fins i tot, aquesta.