A vega­des penso que la meva col·labo­ració en aquest diari espor­tiu s'acosta a un serial o a un antic fulletó novel·lesc en què els capítols es van enllaçant, però el cas és que al final del dar­rer arti­cle insi­nu­ava que, en vista del menys­preu que des­perta a un sec­tor madri­dista, Iker Casi­llas m'ins­pi­rava una certa com­passió, men­tre que, començant aquest, he de dir que l'encara por­ter de la selecció espa­nyola comença a fer molta pena: què li passa per encai­xar un gol com el pri­mer que la selecció eslo­vaca li va mar­car dime­cres? Des de prou lluny, Kucka va tirar just al mig de la por­te­ria i, equi­vo­cant-se, Casi­llas s'havia mogut i no va poder reac­ci­o­nar. No vaig veure el par­tit, però ho he vist en el resum de la jor­nada clas­si­fi­catòria per a l'Euro­copa del 2016 que es dis­pu­tarà a França. Vaig a sor­tir a pas­se­jar per la ciu­tat on visc i em vaig fixar que hi havia bars on es podien con­tem­plar les imat­ges de l'Eslovàquia-Espa­nya, però que gai­rebé ningú les mirava. La des­a­fecció cata­lana amb Espa­nya també hi és per a la seva selecció de fut­bol, encara que hi con­tinuïn jugant alguns fut­bo­lis­tes del Barça que sig­ni­fi­ca­ti­va­ment sem­blen en crisi, i més encara quan ja no hi ha l'esquer (o, dit d'una altra manera, el pre­text) de fer el segui­ment d'un equip excel·lent.

L'endemà de l'Eslovàquia 2-Espa­nya 1, en un esquetx de Cata­li­nes SA (una repre­sen­tació, com saben, del trio For­ca­dell/Casals/Vila d'Aba­dal) es feia pre­sent que Cata­lu­nya és inde­pen­dent en la ficció de la nova entrega de la saga Tor­rente ambi­en­tada ima­ginària­ment en l'any 2018. A l'esquetx, les Cata­li­nes ho cele­bren i, en fi, té prou conya que comen­tin, contrària­ment “al rot­llo de la Isona Pas­sola”, a San­ti­ago Segura (en fi, al seu doble, molt acon­se­guit) que el seu film sí que farà país, que el pro­po­sa­ran per a la meda­lla del Par­la­ment de Cata­lu­nya i que volen que faci una pel·lícula del 1714. San­ti­ago Segura, el seu doble, s'espanta davant de tant de fri­quisme i se'n va tan aviat com pot. Però el cas és que el San­ti­ago Segura real (que no ha estat mai sant de la meva devoció o, més aviat, no ho és el seu sen­tit de l'humor) ha con­ce­but una ficció en què Cata­lu­nya és inde­pen­dent sense que en faci sàtira ni esga­rips. Ho pre­senta com un esce­nari pos­si­ble i no hi afe­geix comen­ta­ris. En la nova edició de Tor­rente, la selecció de fut­bol de Cata­lu­nya fins i tot hi dis­puta la final del mun­dial con­tra l'Argen­tina, sense que s'arribi a pro­nos­ti­car el resul­tat. No dic que a molts cata­lans no els pugui fer il·lusió aquesta pos­si­bi­li­tat, per ara remota perquè el procés d'inde­pendència s'hau­ria d'acce­le­rar molt (i el reco­nei­xe­ment de l'estat català) per poder dis­pu­tar la fase clas­si­fi­catòria per al mun­dial de 2018 que es dis­pu­tarà a Rússia un any després del cen­te­nari de la Revo­lució, de la qual fa gai­rebé cent anys que també n'estan allu­nyats de l'espe­rit. Però, en fi, no diva­garé sobre com, molt aviat, la Revo­lució Russa es va trair i per­ver­tir tota sola. Volia comen­tar que, si s'acon­seguís la inde­pendència, per dis­pu­tar la copa del món s'hau­ria de nego­ciar amb la FIFA, aquest orga­nisme sense ànim de lucre que té (a la reserva!) més de mil mili­ons de dòlars al banc. Tal com van les coses, i m'agra­da­ria equi­vo­car-me, és difícil aspi­rar al mun­dial de Rússia. Però més enllà, l'any 2022, hi ha el mun­dial de Qatar, i encara és pit­jor. En aquest estat, que segu­ra­ment va acon­se­guir con­ver­tir-se en seu del mun­dial sub­or­nant direc­tius de la FIFA, es prac­tica l'escla­visme al segle XXI i asso­ci­a­ci­ons huma­nitàries han avi­sat sense que s'hi inter­vin­gui que, abans que no hi corri la pilota el 2022, hau­ran mort 4.000 per­so­nes als esta­dis cons­truïts en con­di­ci­ons mise­ra­bles. En fi, tam­poc cal ser un país inde­pen­dent per ser còmplice d'aquesta barbàrie. Ja tenim un club, el de molts, que ja ho és.