1 Recla­mar el que és evi­dent. L'únic camí per acon­se­guir les coses que sem­blen més evi­dents, però que no hi ha manera d'asso­lir, és rei­vin­di­cant-les. De vega­des, cal insis­tir i recla­mar més del compte fets que hau­rien de caure pel seu propi pes, però val la pena inten­tar-ho, perquè de tant en tant, i sobre­tot, quan la recla­mació és de sen­tit comú, es fa rea­li­tat el propòsit.

2 El FC Bar­ce­lona i el Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir. És d'aque­lles coses tan clares, tan natu­rals que, com dèiem, recla­mar-les sem­bla una rei­te­ració. Però calia fer-ho, calia insis­tir, perquè el Barça no estava en con­sonància amb la seva història, amb el seu paper cab­dal en defensa de la democràcia, al cos­tat del cata­la­nisme i de les majo­ries soci­als d'aquest país. Així que ens hi vam posar i ens vam mullar.

3 Tots units fem força. Vam tren­car una espi­ral de silenci pro­mo­vent un comu­ni­cat diver­sos grups bar­ce­lo­nis­tes per dema­nar que el Barça s'hi sumés, que formés part del Pacte Naci­o­nal pel Dret a Deci­dir. Érem els següents: Èxit Blau­grana, Mani­fest Blau­grana, Un Crit Valent, Passió Blau­grana i Blau­gra­nes a taula. Se'n va par­lar: arti­cles, debats tele­vi­sius, tertúlies de ràdio, però el pre­si­dent Bar­to­meu i la direc­tiva no s'hi volien com­pro­me­tre, vés a saber per quins motius.

4 El punt d'inflexió. Al final va pas­sar allò que sol pas­sar sem­pre, que algú s'ha d'arre­man­gar i anar a bus­car fir­mes per la causa, i això va ser feina de Mani­fest Blau­grana. N'estic segur, si ells no s'hi hagues­sin posat, mal­grat els impe­di­ments del club, la junta direc­tiva no hau­ria can­viat, malau­ra­da­ment, de cri­teri.

5 Cal pres­si­o­nar de forma mas­siva. Com sol pas­sar sem­pre, cal pro­moure els debats, cal tren­car el silenci, cal arre­man­gar-se per asso­lir els rep­tes i, sobre­tot, cal que milers de per­so­nes, de socis culers, pres­si­o­nin i facin saber que volen una cosa, que la volen sense dubte. Lla­vors és quan poden començar a can­viar les coses, quan, com en aquest cas, el pre­si­dent Bar­to­meu s'ho repensa.

6 Feli­ci­tats, Josep Maria Bar­to­meu. El pre­si­dent del Barça, final­ment, ha posat el club on li per­toca, que és al cos­tat de la majo­ria social de Cata­lu­nya, al cos­tat, bàsica­ment, de la democràcia. Només demanàvem això... També és cert que fent-ho ara, sumant-s'hi en aquest moment de màxima difi­cul­tat en el procés cap al dret a deci­dir del poble català, el Barça arriba just en el punt en què la con­jun­tura és més incerta i com­plexa, pot­ser quan és més neces­sari. Per tant, ben­vin­guda demora, ben­vin­guda suma, ben­vin­guda rei­vin­di­cació i seguim, que el futur el tenim per escriure i queda moltíssima feina per fer.