Fa cinc anys que es va inaugurar el nou estadi de l'Espanyol. Va ser una aposta arriscada però inevitable si es volia deixar el malviure de rellogat a Montjuïc. Sabien els directius del club que el projecte seria una travessia llarga i complicada sobretot a l'hora de compaginar pagar les obres i confeccionar un equip de primera competitiu. La UEFA va donar la màxima puntuació al nou estadi, que va guanyar un concurs internacional d'instal·lacions esportives d'aquest tipus per la seva sostenibilitat, el respecte al medi ambient i el seu disseny multifuncional. Per mi i per molta altra gent que ho ha comentat és el millor estadi per seguir un partit de futbol. La prova més clara que les coses es feien bé va ser que en poc més d'un any el nombre de socis de l'Espanyol es va incrementar en deu mil. La temporada 2010-2011 el total d'associats era de 35.770, pels 25.492 d'ara. En una economia tan precària, deu mil socis menys és realment un problema. Què ha passat, quines han sigut les causes? Es evident que són diverses però cal valorar les més importants per explicar-ho. Es pot parlar de la crisi i del poder adquisitiu del socis, dels accessos a l'estadi... però n'hi ha dues d'especials: la trajectòria esportiva de l'equip i la identificació del club amb el tarannà del país. La primera és òbvia, quan no es guanya l'aficionat es desinfla (tot i tenir un estadi nivell 4, l'Espanyol no hi ha jugat ni un partit de competició europea!). L'altra és més profunda perquè, qüestió esportiva a part, l'Espanyol engresca poc. No ha acabat de fer el tomb en els temes de país i normalment ha anat un pel més tard que el Barcelona ja sigui en el tema de la llengua o el de pronunciar-se en qüestions cabdals com ara la de donar suport al Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Sempre he dit que el nom no fa la cosa, però si l'Espanyol vol ser el veritable segon club del nostre país s'ha de comprometre molt més. I més si es vol ser un club integrador.