El passaport i el mirall
de foragitar Paniagua
Fa deu anys del mundial B que la selecció catalana d'hoquei sobre patins va guanyar a Macau i toca fer memòria no només d'aquell campionat, que reeditarà la final entre Catalunya i Anglaterra dissabte a Vilafranca del Penedès, sinó de tot el procés que el va envoltar. Catalunya va obtenir el març del 2004 a Miami el reconeixement provisional que li va permetre jugar el mundial B de Macau, l'endemà del qual els campions van ser rebuts com herois a la plaça Sant Jaume. El soroll va despertar la bèstia, i Espanya, veient que una desena d'estics podien mobilitzar una gentada amb estelades, va començar a moure's perquè a Fresno la decisió fos tombada per la via civil o per la criminal. Catalunya no va poder jugar el mundial A del 2005, a San José i, després de passar pel TAS, les seves aspiracions van morir a Roma, on Carmelo Paniagua va fer l'escena de mostrar el passaport com a “prova” de l'espanyolitat dels catalans. Paniagua era el president de la federació espanyola i, una dècada més tard, ho continua sent. Mai no ha patit per guanyar una reelecció que li hauria estat impossible si des de l'hoquei català –per clubs i llicències el 90% de l'estatal– hagués existit la voluntat de foragitar del poder l'home que es va ben guanyar el sou en aquell procés, però un sou que no cal que li paguem des d'aquí. Lluny d'això, d'aleshores ençà, Paniagua s'ha fet encara més fort amb la connivència del mal endèmic de l'hoquei català, la paràlisi dels clubs per exercir en nom propi allò que indiscutiblement som: la primera potència mundial d'aquest esport. Commemorem el que calgui, però fem memòria tot mirant-nos al mirall. En aquests dies de discussions de si l'enemic ve de fora o som nosaltres que no anem prou a l'una, recordar aquell passaport de Paniagua amb perspectiva històrica és encara més esfereïdor del que ho va ser al seu dia. Ni amb tota la força potencial per fer-ho, l'hoquei català no ha estat mai capaç de fer un front comú per donar-li, a ell, el passaport.