“Són més bons. Són més bons”, deia un pare a un nen amb la bufanda del Sabadell. Era mitja part a la Nova Creu Alta i el fill li devia haver preguntat per què el Girona guanyava 0-2. O per què els gironins havien aprofitat les seves ocasions i els vallesans, no, que si fa no fa és el mateix. El Girona se'n va anar a Sabadell a defensar el lideratge i en va sortir amb una altra victòria. Totes li ponen. S'agafin els números i les dades que s'agafin, totes són perquè els homes de Pablo Machín presumeixin. És casualitat? Un estat de gràcia amb caducitat? Què té el Girona?

Machín va imposar només d'arribar un patró de joc ni de bon tros innovador, però sí poc vist últimament a primera i segona A. I d'aquí no s'ha mogut, perquè més enllà d'algun context molt determinat dins d'un partit, ha mantingut sempre el mateix esquema amb tres centrals i dos carrilers. Un immobilisme que podria sobtar si els resultats no haguessin arribat, però que s'entén d'allò més tenint en compte que no només l'equip va acabar evitant un descens que molts donaven per fet, sinó que ha sorprès tothom en l'arrencada de lliga. És líder tot sol i ha fet 20 punts de 27 possibles. Amb solidesa, amb contundència i amb un grau d'efectivitat altíssim.

No és un equip que enamori pel seu joc. Hi posa més lluita que toc. Més transició que pausa. Més refusos que circulació. Més vigilància que possessió. Més cobertures i ajudes que grans accions individuals. Però els tècnics i els jugadors són els primers que en són conscients i ho exploten. I segurament té més garantia d'èxit conèixer-se les característiques, les virtuts i les limitacions que no pas aspirar a fer moltes coses que no es dominen. Ho deu tenir clar el tècnic, que no para de destacar la solidaritat i el sacrifici –“no tenim els millors jugadors de segona A, però sí els més implicats”, deia divendres–, i ho deuen haver assimilat bé els jugadors, que es fan un tip de córrer i ajudar-se. Agradarà més o menys l'estil, però l'equip està trobant la manera de fer mal –ha vist porteria en totes les jornades– i veu sovint com els rivals s'ofeguen quan intenten arribar a la porteria de Becerra, que quan convé hi posa la seva inspiració habitual. Quan els resultats hi són, què més es pot demanar? Potser el Betis sí que necessita imposar alguna cosa més que resultats a segona A, però pocs més. O cap.

El Girona té jugadors que s'han revalorat a partir de l'esquema de joc. A Juncà i Cifuentes els encanta poder progressar sense fre per la banda, i cada central se sent molt més segur amb dos companys més al costat. N'hi ha uns quants amb més ganes de fer-se veure en la categoria que no pas currículum acumulat com a professionals. De fet, en tenen força més homes que s'ho estan mirant des de la banqueta o des de la graderia, sense espai de moment per treure el cap. Amb el risc –per l'interès seu, però al cap i a la fi també del col·lectiu i de l'entrenador– que estiguin desactivats quan se'ls necessiti. Ara, però, ben poca cosa poden retreure, ni que sigui per respecte, a uns companys que s'han guanyat la confiança i la continuïtat.

El Girona funciona, i el “quant durarà?” és un comentari repetitiu aquests dies. Qui sap si més endavant els rivals sabran més bé com frustrar-lo, si li canviarà la sort (tanta efectivitat serà difícil de mantenir) o si el rendiment de peces clau farà una davallada. Tot s'entendria. Ara, però, amb l'equip a dalt de tot, seria molt agosarat discutir l'estil o la manera de guanyar.