Quan va esclatar la crisi econòmica mundial, un dels principals retrets que es va fer a alguns països va ser que no havien aprofitat els temps de bonança justament per preveure que un dia o altre aquells moments que tot semblava xauxa s'acabarien. Que, com deien els avis, no havien fet guardiola i s'havien dedicat a cremar-ho tot, a viure com a nou-rics quan en realitat eren rics conjunturals. No cal dir que l'Estat espanyol era un exemple de manual i que Alemanya liderava els que havien fet bossa i que també ha estat capdavanter en capacitat d'amortir els efectes del temporal.

Catalunya és a punt d'obtenir per segon any consecutiu el triplet en el mundial de motociclisme. Un fet sense precedents que mereix tots els comentaris elogiosos que s'han fet i es faran sobre el talent dels pilots, la implicació de mànagers, equips i els patrocinadors i l'ingent treball de base que porten a terme les federacions. Però avui que el triplet encara no s'ha consumat és el moment de plantejar-se què ha de fer el motociclisme català per continuar sent referència mundial.

No estic invocant una crisi que no s'intueix. Sí que s'ha d'analitzar alguns elements. La fornada espectacular de pilots nascuts entre el 1985 i el 1996 –entre Dani Pedrosa i Àlex Márquez, per entendre'ns– té encara un recorregut llarg en el mundial. Però fa tot l'efecte que –si Albert Arenas, ja amb 17 anys, no em desmenteix– el raig de potencials campions s'ha tallat. Aquest fenomen és normal i serà poc preocupant si les autoritats esportives catalanes prenen les mesures adients.

El talent no es fabrica, existeix. Però s'ha de detectar i entrenar. I en aquests moments, el promotor del campionat del món de motociclisme no està especialment interessat en el talent català. Que ningú entengui que Dorna s'ha tornat anticatalana pel procés. Avui no va d'això. Però Dorna ha entès que ha d'anar despintant el campionat de la pàtina espanyola –i a ulls del món als catalans encara ens hi inclouen–, conseqüència d'unes decisions preses anys enrere. És a dir, les decisions d'avui s'encaminen, en la mesura que és possible, a canviar la percepció d'un campionat promogut, organitzat, patrocinat per espanyols i disputat majoritàriament per pilots amb aquest passaport. D'aquí que el CEV –acrònim de Campionat d'Espanya de Velocitat–, autèntic vestíbul del mundial, sigui ja un campionat internacional, o que Itàlia tingui un campionat que comença a donar fruits (Femati, Bastianini).

No es tracta d'enfrontar-se a cap poder, només d'estar atents a moviments i tendències. I ara que m'expliquen que la relació entre el president de la federació espanyola i el de la catalana –deteriorada per la impugnació i repetició de les últimes eleccions a la catalana– torna a ser positiva, és el moment que els presidents Àngel Viladoms i Josep Abad –tots dos catalans– trobin la millor manera de tornar a fer aflorar el talent i d'entrenar-lo perquè la deu de pilots catalans no s'estronqui.