Al final d'El pro­te­gido, Samuel L. Jack­son, home quasi lite­ral­ment de vidre per culpa d'uns ossos tren­ca­dis­sos com la moral col·lec­tiva, con­fessa a Bruce Willis que s'ha pas­sat la pel·lícula –i si no volen spoi­ler sal­tin al següent paràgraf– pro­vo­cant tragèdies per terra, mar i aire per tal de loca­lit­zar-lo, per tro­bar el seu con­trari, el seu ene­mic íntim. Willis, únic super­vi­vent d'un supo­sat acci­dent –que resulta ser un atemp­tat– al qual era impos­si­ble sobre­viure, és un home irrom­pi­ble a qui l'Ebola no faria ni pes­si­go­lles, però que no s'hi havia fixat. I Jack­son, o Eli­jah, que és com es diu el per­so­natge, obses­si­o­nat amb els còmics i que és qui li ha obert els ulls, ni que sigui a còpia de per­pe­trar crims en massa, li diu: “És ara que sé qui ets, que sé qui sóc jo.”

És tal qual, si més no en la ficció: l'heroi defi­neix el dolent, i a l'inrevés. Opo­sats i pot­ser, alhora, idèntics. Dues cares de la mateixa moneda. Es tracti de l'ins­pec­tor Javert i Jean Val­jean, de Déu i el dia­ble, de Hol­mes i Mori­arty o del pro­fes­sor X
i Mag­neto. I la ficció tre­ba­lla sovint a par­tir d'intuïcions sobre la rea­li­tat. Hi ha hagut grans riva­li­tats que han defi­nit i han mode­lat la bio­gra­fia de cadas­cun dels anta­go­nis­tes de manera més pode­rosa que qual­se­vol amis­tat, qual­se­vol amor, qual­se­vol passió. L'esport és un ter­ri­tori híbrid, perquè, com a espec­ta­cle, acaba tenint molt de fic­ci­o­nal. I recor­dem un Alí indes­tri­a­ble de Fore­man, i un Kaspàrov que mai no es des­em­pa­lle­garà de Kàrpov, i mai ja no citem Bird sense Magic ni Fede­rer sense Nadal.

Però cap, cap riva­li­tat espor­tiva és com­pa­ra­ble a la del Madrid i el Barça, que per això junts, avui, ser­vei­xen un altre cop l'espec­ta­cle més gran del món, el par­tit del segle d'aquesta set­mana; que, com cada pocs mesos, aquesta tarda es des­a­fien en un ter­reny de joc que sem­pre és aquell penya-segat de les cas­ca­des de Reic­hen­bach, on es des­a­fien a mort, sem­pre a mort, Hol­mes i Mori­arty. Barça i Madrid, que volem creure tan dife­rents i que tant s'assem­blen; que es neces­si­ten tant com es repel·lei­xen; que s'ali­men­ten mútua­ment i es miren cada dia l'un en l'altre; que com­pe­tei­xen per cada fit­xatge; mul­ti­mi­li­o­na­ris que avan­cen amb pas mar­cial envol­tats d'un ima­gi­nari que els vin­cula, pro­ba­ble­ment més que el de cap altre club euro­peu, a una nació de referència, sigui el que sigui això, dos gegants sense cap altre rival que els ser­veixi per defi­nir-se. Barça i Madrid neces­si­ten mesu­rar for­ces amb algú de la seva mida fora de mida, i no n'hi ha cap més, obli­din les con­jun­tu­res. Barça i Madrid, que tan dife­rents volen ser, no s'assem­blen tant a ningú altre.

Barça i Madrid, el líder i el campió d'Europa, han arren­cat bé. L'un no ha encai­xat cap gol en la lliga; l'altre, els fa a pala­des. Però fins ara, aquest curs, encara no saben, ni sabem, ben bé on són, a quina altura. Saben, sabem, de sobres qui són, sí. Però és aquesta tarda quan començarem a esca­tir on és l'ene­mic íntim, a cali­brar el lloc que ocu­pen real­ment els nos­tres.