Són onze però al final tot acaba depe­nent de l'un o l'altre, dels encerts però sobre­tot dels errors de l'un o l'altre. I aquest és en defi­ni­tiva el mis­teri del fut­bol. Què falla? Com és que de sobte un equip ben armat es trans­forma en un grup que deam­bula sense rumb? És aque­lla mà que Piqué no sap evi­tar i que per­met a Cris­ti­ano Ronaldo sumar un altre d'aquests seus gols fàcils de penal? És Bus­quets –o qui fos, que al final no me'n vaig acla­rir–, que s'oblida de Pepe i el deixa rema­tar tot sol en el segon gol? Són Ini­esta i Masc­he­rano en l'errada del ter­cer? És Luis Enri­que –l'entre­na­dor també juga–, que es pre­ci­pita en el canvi de Xavi i des­con­certa tot­hom?

Un equip de fut­bol és, això ho sabem tots des de sem­pre, una màquina deli­cada en què els engra­nat­ges són la peça més sen­si­ble que ens puguem ima­gi­nar. I pocs exem­ples deuen haver-hi més clars que el par­tit d'ahir al Ber­nabéu. Un par­tit en què hi ha uns minuts en els quals el Barça va tor­nar a sem­blar aquell equip pico­na­dora que Pep Guar­di­ola va saber armar i que de sobte, sense que sapi­guem gaire per què, es trans­forma en un equip vul­gar que aca­bem pre­gant perquè no reba una maneta en el camp on més mal fa.

I com s'opera el canvi? Doncs és difícil d'expli­car: una errada de l'un i una de l'altre i tot se'n va avall. A la que et gires ja tens tres gols en con­tra i enmig dels ner­vis lògics tens la sen­sació que el cap sem­bla que no fun­ci­one amb la qua­li­tat necessària.

I et tro­bes jugant amb un mig del camp for­mat per Raki­tic, Bus­quets i Sergi Roberto, un mig del camp des­con­cer­tant i que no crec que ningú, en abso­lut, hagués pre­vist enmig de les aca­lo­ra­des con­ver­ses de la set­mana prèvia.