De vegades la vida s'accelera. Girem la mirada encara no una setmana enrere i ens fem creus del munt de coses que s'han mogut o de tot allò que no sabíem –tot i que potser intuíem– i ara ja sabem. La vida del Barça s'ha accelerat en quatre dies, els que van de la visita al Bernabéu a la sentència de l'acció de responsabilitat. Una accelerada amb fets de naturalesa diferent, però nítida en la direcció de poder retratar avui amb molt més coneixement de causa en quines mans són tant l'equip com el club. L'equip, a les d'un entrenador a qui va gran el càrrec. Després de tres mesos, continuem sense saber quina idea de futbol té Luis Enrique per al Barça, un buit filosofal que fa de topall de tots els debats futbolístics. Un d'ells, el de l'alineació de Luis Suárez des del primer segon que podia jugar, com faria el tècnic d'un equip modest a qui calgués fer de la novetat una carta amagada. Amb més pressa per afegir talent ofensiu que per embastar un equip, aquest Barça s'assembla massa a tot el que no fa gaire maldèiem del Madrid, evolucionat a la inversa. Pel que fa al club, les mans que el toquen són, a més de maldestres, malicioses. Dibuixaven una economia sota mínims i un jutge acaba de dir que no, que el viatge de Laporta des del solar que era el Barça el 2003 fins al cim mundial on el va deixar el 2010 va generar beneficis, i que les pèrdues de l'últim exercici són la tercera part de les que es van aprovar en assemblea. Per a la massa social, a qui també se li hauria d'accelerar la vida, s'obre l'interrogant de les dimensions de la mentida. Ara hi cap tot. Des de sospitar en veu alta si el rerefons d'aquest joc en què el Barça no és la fi sinó el mitjà és fer creure que només els diners de Qatar salvaran el club (i tres generacions dels actuals directius) fins a pensar si la mà negra de la qual tant han parlat no són ells mateixos, ara que també sabem que, qui donàvem per fet que actuava a l'ombra, va al mateix minibús que la junta del Barça.