Caterham, Marussia i Hispania (o HRT). Tres equips que havien de transportar la F-1 a una nova dimensió. Cinc anys després d'aquella obertura de portes que Bernie Ecclestone va posar en pràctica, la realitat s'ha empassat les previsions del magnat de la F-1 i d'aquells tres equips, o m'equivoco molt, o l'any vinent no en quedarà ni un. HRT ja va tancar portes a final del 2012 i dels altres dos, ja en parlarem si algun il·luminat se'n farà càrrec.

Fem memòria: ampliar la F-1 a 24 monoplaces i fer-ho amb un cost modest es plantejava com un primer pas per abordar la reducció de pressupostos i la igualtat a la pista en base a l'equilibri de recursos econòmics. Podem dir –i no calia arribar al concurs de creditors de
Marussia i Caterham– que ha estat un fracàs majúscul.

Mai els equips que dominen acceptaran un límit pressupostari. Mai els equips que tenen recursos acceptaran que se'ls limiti. Fa molts anys que la competició de motor està inventada i l'única manera fiable de trobar un equilibri és a partir del reglament tècnic, com s'ha fet aquest any per posar fi al monopoli de Red Bull abans que fos tan llarg i insuportable com el que va exercir Ferrari amb Schumacher.

Sempre guanya qui té més diners. Aquest any Ferrari, McLaren i Red Bull no guanyen perquè a Mercedes van ser més vius en la interpretació dels nous propulsors. Però guanyaran. En canvi, això era i és impossible per a equips amb deu vegades menys de pressupost, i amb expectatives nul·les d'incrementar-lo ni per via de la gestió ni com a conseqüència d'uns bons resultats esportius que, sense diners, no poden arribar. La lluça que es mossega la cua.

Ni guanyar, ni fer podis ni tan sols puntuar. Des del 2010, els únics punts d'aquests equips són els del malaurat Jules Bianchi aquest any a Mònaco. Que en tres, quatre o cinc anys els pilots d'aquests monoplaces només hagin pogut avançar-se entre ells mentre estaven pendents una i altra vegada de les banderes blaves per facilitar els doblatges ha estat molt poc estimulant. No ha aportat res a la categoria, ningú n'ha obtingut cap benefici i només ha servit per cremar un munt de diners i il·lusions dels implicats. Sap greu dir-ho, però ningú no els trobarà a faltar.

Per tenir una graella de més de 20 monoplaces competitius, la F-1 necessita una revolució conceptual. Les regulacions no només han de ser tècniques i esportives. S'ha de fer menys liberal en el negoci. Amb una discriminació positiva dels pitjors classificats en el repartiment dels beneficis a final d'any per reduir les diferències entre els modestos i els que més tenen, sense necessitat que aquests últims s'empobreixin. Amb control pressupostari i multa –redistribuïda entre els equips que compleixin– a qui el superi. I amb un model estructurat d'elecció dels millors pilots joves. Això, amics, és l'NBA i no la F-1, però bé que s'han atrevit a trencar principis tècnics que semblaven intocables.

Aquesta és la solució definitiva per fomentar la competitivitat. No sé si Bernie Ecclestone vol o pot implantar-la. Si queda per a la generació següent continuarem tenint curses com ara i sentint la cantarella de la F-1 avorrida, previsible.