S'ha fet justícia!, es clama, i amb raó, ara que el jutge ha sentenciat a favor de Laporta, avalant el que semblava que dictava el sentit comú. Tot i que el sainet seguirà perquè el Barça, la directiva, vull dir, ja ha anunciat que hi presentarà recurs, perseverant en el que tot indicaria que és error si no indiqués que és vendetta. Si més no, no ha sortit desautoritzant el jutge amb allò ja tan rebregat per la classe política del “ho respecto però no ho comparteixo”, versió eufemística dels exabruptes que en les tertúlies es dediquen als àrbitres. Vivim temps de laxitud moral, i quan ens donen la raó diem que s'ha fet justícia i esgrimim, argument d'autoritat, la paraula del mateix jutge a qui desacreditem quan no ens compra la moto, com si llavors no se n'hagués fet. Verbigràcia, per no sortir de l'àmbit futboler, el lax Ancelotti: quan entén que Blatter ha dit que prefereix Neuer a CR7 com a pilota d'or, el titlla, amb raó, de bocamoll, i quan li aclareixen que parlava del mundial i de l'error que, a parer seu, va ser donar-la a Messi, en comptes de reblar que molt bé, però que Blatter és un bocamoll, va i ho retira i diu que hi està d'acord.

Sí, temps de moral de tan laxa, laxant. I de pensament feble en blanc i negre. Perquè de la mateixa manera que l'acció d'irresponsabilitat en què insisteix Bartomeu, més que respondre a la voluntat de fer net fa fortor de cacera pura i dura, el clam, també recurrent, que fiscalitzar Laporta és intrínsecament abjecte perquè és qui va fer possible el millor Barça de la història és un equívoc indigne d'aquest país de boletaires i aquesta temporada de bolets, deliciosos brotin on brotin. Si s'ha fet justícia exculpant Laporta –en primera instància– deu ser perquè va fer bé els comptes, que era el que es jutjava, no pas pels títols, sense valor probatori. Un equip virtuós no equival a una directiva virtuosa. I moralment virtuosa, encara menys. O aquell Milan gloriós de Sacchi no era també el del caiman Berlusconi? O, més a prop, en anys i quilòmetres, el millor Sevilla de la història no el va fer possible el tèrbol i empresonat Del Nido? Furguem en l'opacitat d'Abramóvitx, l'oligarca que ha fet gegantí el modest Chelsea? I què s'ha de dir de Hoeness, el president ara engarjolat del formidable Bayern gestionat per exjugadors? I l'ésser superior de Castor? Ja ha fabricat dos campions d'Europa referencials: el dels galàctics i el que dissabte ens va rebregar. Podríem seguir, però no cal sortir de casa, on cruyffisme i nuñisme són indestriables perquè és amb Núñez, aquest delinqüent, que va florir el dream team, origen de tot segons el nou testament blaugrana. No, ni la virtut als despatxos garanteix excel·lir al camp ni és condició necessària per fer-ho. Per sort. Si no, amb la desastrosa junta actual, que ja suma dues lligues i una Champions –que hi ha qui ho explica només pel llegat rebut–, no hi hauria forma que el Barça de Luis Enrique guanyés res, ni aquest curs ni els que li quedin.