La supercopa de Catalunya va oferir les bones sensacions de la base i el planter dels jugadors del Barça i l'Espanyol. D'aquí l'èxit del futbol català arreu del món. L'any 2010, la selecció espanyola es va proclamar campiona del món amb un Piqué esplèndid, un Iniesta estel·lar i un Xavi i un Cesc majestuosos. Ningú vol recordar aquells moments històrics per al futbol espanyol gràcies al Barça o als jugadors catalans. Els comentaris desafortunats a les xarxes socials mostren la rancúnia pel dret a decidir o per defensar la catalanitat. L'esport, entre moltes altres coses, canalitza l'agressivitat o fins i tot la violència, però mai pot ser la via per a l'odi. Això és el que hom veu que hi ha darrere els atacs als jugadors catalans personificats en Piqué.

El futbol és com la mateixa vida: les emocions i la immediatesa són el que mana, però la raó i el cap fred és el que falta i molt. Com es pot passar de la idolatria a l'insult a un jugador? Perquè representa el triomf popular massiu dels catalans en l'imaginari col·lectiu d'una societat que és víctima, i alhora agent actiu, de l'espanyolisme tosc dels Camacho, El Mundo, La Razón i de la por a la llibertat que Piqué i Catalunya els provoquem.

No hi ha hostilitat entre la gent lliure i la gran majoria de la joventut i els nous sectors socials emergents, sinó en l'Espanya rància i corrupta dels càrrecs polítics que han fet de l'Estat el seu cortijo. Per això ens temen, perquè volem llibertat per a nosaltres i que ells s'hagin d'enfrontar a la pròpia realitat.

Farem errades segur, però volem fer un veritable país amb l'esforç de tots, sense exclusions. Nosaltres, fent via, impulsant la supercopa de Catalunya o les empreses culturals, hem d'estar per damunt de les crítiques polítiques als nostres esportistes, tot un exemple cada cop més sòlid. Però sense deixar de dir que per tenir un altre cop el millor equip del món ens hem de posar a la feina i expulsar del club de la bona gent tota mena de delators, denunciants, venjatius i d'esperit eixorc i erm.