Practicitat, ‘vendetta' i somriure de l'amo
Si els cracs haguessin estat una mica més encertats, continuaríem líders; això d'entrada. Ara bé, la sensació és que no sabem a què juguem i que l'entrenador –espero que transitòriament– ha perdut els papers. A partir d'aquí, no participo dels qui albiren l'apocalipsi inevitable. Això sí, ens cal una dosi urgent de realisme. Amb la plantilla que han volgut tenir els que ho decideixen –i no vull parlar de Douglas, Montoya i la resta, perquè no és el dia de furgar ferides– es pot aspirar a guanyar alguna cosa (vull dir lliga o Champions), però amb un plantejament pràctic i equilibrat –al darrere i al mig–, en un context idoni perquè els tres del davant marquin les diferències; amb intercanvi de posicions, però amb Suárez preferentment pel mig: l'hem fitxat per rematar, no per centrar. Per Déu nostre senyor!
‘Vendetta!'
Turiddu mossega l'orella a Alfio... És Cavalleria rusticana, una joia del verisme operístic que va d'això: costums primaris i reaccions passionals que es ventilen en un tres i no res. La junta directiva de Rosell, formada per gent d'un tarannà allunyat dels personatges de Mascagni i amb aires de jet PEC (PedralbesEsade-Cerdanya... i que no se m'embrutin les mans), no es va atrevir a fer el que li demanava la víscera i va convèncer una majoria dels compromissaris (29 vots de diferència) perquè “li atorgués el mandat”, l'escut darrere el qual va presentar la famosa acció de responsabilitat.
Ara, el més correcte –al meu parer– era que la junta hagués tornat a convocar l'assemblea per sotmetre a la seva voluntat el que calia fer. Però, és clar, el risc que quatre anys després el soci hagués manat d'aturar el procés era elevat. No deixem de banda, en tot aquest pudent afer, el tema eleccions, nou Camp Nou, Espai Barça... Pelut i lleig. De Rosell, Bartomeu i companyia m'esperava que haguessin tingut la noblesa de reconèixer que havien heretat el millor club del món i que farien tots els esforços per mantenir l'excel·lència.
Era esperar massa grandesa. Segurament, si en lloc d'invertir tanta energia en la vendetta ens haguéssim aplicat a no espifiar-la, ara tindríem un club molt més endreçadet. Per cert, com és possible que els nostres serveis jurídics no guanyin una causa ni de casualitat? O els advocats són uns paquets, o és que al club les coses no es fa tan bé com ens volen fer creure.
El somriure de Pérez
Ho té clar Bartomeu que l'enemic el tenim a Madrid? M'imagino el senyor Pérez somrient i se'm regira l'estómac: “Amb aquests manant el Barça, puc estar ben tranquil.” La penya dels Padrós va embalada i amb tothom disposat a aplanar-nos el camí: àrbitres i estaments, com sempre.
La gala grotesca de la LFP va ser una mostra escandalosa, si voleu anecdòtica però il·lustrativa, de com està el pati. I amb el tal Tebas declarant: “En això mai no plou a gust de tothom, i la injustícia que hi pugui haver també hi afegeix ambient.” Aquest és el president de la LFP, el capatàs fidel de l'organització les sigles de la qual descobreixen una coincidència capriciosa (Lliga Florentino Pérez, per a qui encara no hi hagi caigut). No es tracta que plogui a gust de tothom, sinó a gust de l'amo.
I mentrestant a vostè, senyor Josep Maria Bartomeu, no he pogut evitar d'imaginar-me'l amb un ciri a la mà dreta i un panellet a l'esquerra. “Qui vol un panelleeeet?” Espavili home, espavili!
