Aixecar les catifes. Tot comença aquí, amb una promesa electoral que va quedar amagada en un calaix. En les eleccions del 2003 hi va haver dos desenganys i un objectiu clarament innegociable. Aquest darrer era assolir el dèficit zero, per la qual cosa els nous gestors no podien carregar amb les toies del passat, entengui's jugadors inservibles per al nou projecte. Els dos desenganys van ser no portar Beckham, com s'havia promès amb mitges veritats, i no aixecar les catifes. La gent volia saber el que havia perpetrat Joan Gaspart.

Joan Laporta ha argumentat de totes les maneres possibles que ell no estava al Barça per fer sang i sí per ressuscitar el mort en què s'havia convertit l'entitat, i per això preferia no ventilar el que havia passat. Com a idea de club no va estar malament. Com a incompliment de promesa electoral, va desfermar la mala bava que acumula l'entitat fins a arribar on som. Si Laporta hagués destapat les vergonyes, hagués netejat el club i no hagués deixat la brutícia sota les catifes pactant silencis a canvi que Gaspart assumís totes les pèrdues, les pròpies i els 63 milions que va generar Laporta en la depreciació de jugadors, una altra història s'hauria escrit. El pactisme, la compra del silenci i l'objectiu de treure's de sobre l'aval com més aviat millor són l'origen de tot el merder que encara fa pudor en aquest club judicialitzat.

Ja no és si aquest o l'altre exdirectiu està patint el que no es mereix, ni la injustícia que recau sobre gent de bona fe, també és obrir els ulls i començar a tenir un punt de crítica vers una manera de fer que, si bé en el vessant esportiu, i fins i tot m'atreviria a dir que en el social i l'econòmic, ha estat un punt d'inflexió positiu o molt positiu per a la història del club, ha estat també contraproduent perquè no es pot governar i saltar-se les normes i les promeses per costum, com si la llei i la paraula només obliguessin la resta.

El trànsit de Laporta pels tribunals quan era president i quan va deixar de ser-ho ha estat d'allò més lamentable, ja que quasi sempre li han tombat tot, cosa que pot arribar a fer pensar que se li té mania o, mirat des d'un altre punt de vista, que saltar-se la llei no és bona idea.

Fa uns dies, un jutge li va donar la raó i en comptes de ser prudent i contemplar que els seus gestos i paraules afecten molta gent i moltes famílies, va promoure una festa incomprensible, acompanyada d'una roda de premsa temerària, des del meu punt de vista, per a tots aquells a qui està arrossegant. Va perdre en segona instància la sentència dels avals, dos cops li van tombar la impugnació de l'assemblea, anys enrere un jutge el va forçar a convocar eleccions el 2006 per saltar-se els estatuts. Si bé vaig aplaudir que seguís després d'aquella indigna moció de censura atiada per Rosell i per l'actual president, ha quedat clar que no es pot dirigir el club sense atendre a les normes i dur el Barça a fer el ridícul, màxima que també s'ha d'aplicar a aquesta junta, per exemple, en el cas del càstig de la FIFA, entre altres assumptes.