Un pot marxar del camp fent que no amb el cap perquè no li han sortit les coses, però satisfet pel deure acomplert, o fugir precipitadament amb mala cara perquè no ha pogut satisfer el seu ego malgrat la victòria de l'equip. Parlo de Luis Suárez i, per descomptat, de Cristiano Ronaldo.

El portuguès del Madrid va rebre dimecres la Bota d'Or europea que ha hagut de compartir, li agradi o no, amb l'uruguaià del Barça. El narcisisme extrem que practica Cristiano Ronaldo el va portar a exigir un acte per a ell solet, al qual volia acudir amb un altre rècord individual, el de màxim golejador de la Champions, que tenia planificat aconseguir la vigília de la gala. Es va tornar a verificar que, com més t'obsessiones amb un objectiu menys l'assoleixes, i Cristiano es va haver de presentar a una cerimònia reverencial i llefiscosa sense el repte del dia. Com el coronel que surt del quarter el 12-0 i s'adona que ha perdut una medalla, així es devia sentir el portuguès abans que les baves dels assistents inundessin el terra.

Hores després, va entrar en escena un tercer actor, Leo Messi, que va superar Cristiano Ronaldo i empata amb Raúl com a màxim golejador de la Champions. Sap greu que el nou Di Stefano blanc (ésser superior dixit) no tingués cap acte ahir per veure-li aquell posat de nen rebec i malcriat que té tan sovint.

No és nou, però agrada constatar que Messi remarqués la victòria després d'una setmana difícil i l'objectiu de ser primers de grup per sobre del rècord de gols compartit. Nova lliçó per contraposició a qui, per falta de la nova medalla per presumir i ebri de petulància, deixa anar que treballa per obtenir premis individuals i que està segur que acabarà sent recordat com el millor jugador del món. Algú dirà que Cristiano és sincer i que Messi pensa el mateix. D'ingenus cada cop n'hi ha menys i ja sabem que les megaestrelles tenen un grau de vanitat superior al de la resta de mortals, però aquí no es tracta de saber si som més o menys babaus, sinó de la falta de respecte del portuguès pels seus companys d'avui, d'ahir i de demà, i pels mites del futbol mundial.

Di Stefano és la llegenda del madridisme perquè, sent una estrella, un jugador diferencial, va arrelar. També, perquè va ser robat al Barça amb les males arts pròpies del règim feixista, però sobretot perquè va convertir un bon equip en un equip guanyador durant un cicle llarg. Alfredo Di Stefano és en l'Olimp del futbol com Pelé, Maradona i Cruyff. Tots van transcendir més enllà dels molts títols i guardons que van obtenir. Que Messi va com un tren camí de ser en aquest club selecte és tan obvi com que a Cristiano li descarrila un vagó cada cop que parla. Enveja per ser ric, guapo i bon jugador? No, més aviat menyspreu cap al paradigma de l'egoisme, el mateix menyspreu que gasta el portuguès quan parla d'altri. L'envejós és ell. Quan plegui, el madridisme de pedra picada girarà full i no l'enyorarà gens ni mica. Mentre Di Stefano sempre va trobar algú que l'ajudés a creuar el carrer, quan Cristiano Ronaldo sigui vell no tindrà ningú que el culli si un dia es perd per Madrid i cau en una vorera del Bernabéu.