La pilota salvadora

Cas per­dut. La decisió de Josep Maria Bar­to­meu de pre­sen­tar recurs a l'Audiència Pro­vin­cial pel cas de l'acció de res­pon­sa­bi­li­tat con­tra l'expre­si­dent Joan Laporta i la seva junta direc­tiva ha obert de manera ofi­cial el procés pre­e­lec­to­ral de l'estiu del 2016. El poder ha deci­dit fer miques la recerca de la pau social i estri­par el pro­grama elec­to­ral de Rosell (el motiu al qual sem­pre apel·la el pre­si­dent blau­grana per mirar de donar sen­tit al seu apol­tro­na­ment en el càrrec sense haver vol­gut saber l'opinió del soci). Es creu a la junta que Laporta judi­ci­a­lit­zat és menys perillós de cara als comi­cis del 2016. Aquest és l'objec­tiu. Ja ho va dei­xar clar el vice­pre­si­dent Jordi Car­do­ner en la dar­rera reunió extra­or­dinària quan va aler­tar els com­panys que votar a favor del recurs supo­sa­ria un pas enrere de cara a gua­nyar les cita­des elec­ci­ons. La cadira. Aquesta és la qüestió.

No importa que el Barça esti­gui impu­tat per pri­mera vegada en la seva història ni el rosari de pas­se­ja­des set­ma­nals pels diver­sos jut­jats del ter­ri­tori català (acció de res­pon­sa­bi­li­tat i MCM), espa­nyol (Ney­mar i Hisenda) i euro­peu (els nens de la Masia) –per par­lar dels prin­ci­pals–. Més d'un milió i mig d'euros en des­pe­ses judi­ci­als… i pujant. La imatge pel terra. I Qatar. Bé, Qatar fins ara perquè com ja es parla d'elec­ci­ons algu­nes decla­ra­ci­ons del pre­si­dent dei­xen entre­veure la pos­si­bi­li­tat de can­viar de patro­ci­na­dor. Temps al temps. Pel que fa al pre­sent i ate­nent a les audiències de l'entre­vista de dilluns pas­sat a TV3 a Bar­to­meu, les més bai­xes mai regis­tra­des en una inter­venció d'un pre­si­dent del FC Bar­ce­lona a la cadena pública cata­lana, l'afi­ci­o­nat mira cap a un altre cos­tat. Per cert, d'aquesta apa­rició tres coses: la pri­mera, la pre­ci­pi­tació és una mala com­pa­nya de viatge; la segona, cal dir les coses com són perquè si no es con­fon el soci –com a exem­ple, l'expli­cació de la sanció de la FIFA pel cas de les males pràcti­ques amb els fit­xat­ges dels nens, en què a par­lar d'equi­vo­ca­ci­ons del club des del 2004 quan la rea­li­tat és que aques­tes es van pro­duir a par­tir del canvi de la llei el 2009 i la seva exe­cució a par­tir del 2010, qua­tre mesos després que Rosell guanyés les elec­ci­ons, però és clar, un cop més, calia embru­tar Laporta; un cop més, les elec­ci­ons del 2016 a la vista–. I la ter­cera, la més curi­osa, els estranys desit­jos del pre­si­dent de no tro­bar-se segons qui pels pas­sa­dis­sos de la tele. Un mun­tatge que va des­per­tar la com­pli­ci­tat d'un i els som­riu­res de la resta.

Tor­nem a l'ori­gen. Cas per­dut. El club ha dimi­tit com a pal de paller del bar­ce­lo­nisme. La seva gestió, per­ma­nent­ment sota sos­pita, no con­vida a la con­fiança. L'enti­tat ha per­dut el nord i cada dia que passa està més lluny dels temps –gens llu­nyans– en què era la referència mun­dial del sec­tor. Així que, ober­ta­ment ja ins­tal·lats en aquest esce­nari, avor­rits fins i tot, dona­rem pas a la pilota. Tam­poc són excel·lents temps en aquest apar­tat, però l'equip ja és en els vui­tens de la Cham­pi­ons i tot just és a dos punts del Real Madrid en la lliga. És veri­tat que les sen­sa­ci­ons de distància res­pecte al fut­bol dels blancs són bas­tant més grans que aquests dos punts, però també que el marge de millora és gran. Els fut­bo­lis­tes són tan bons que, per ells matei­xos, poden gua­nyar qual­se­vol par­tit. I des de la victòria s'espera la millora estruc­tu­ral de l'equip de Luis Enri­que. No es tracta de posar un o altre juga­dor, sinó de traçar el pla desit­jat i convèncer el ves­ti­dor.

No és poc. La ines­ta­bi­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal, a més, dóna al que passi a la gespa un caràcter pro­ta­go­nista, ja que acos­tuma a pas­sar a tot arreu –també a can Barça– que els focs arti­fi­ci­als no s'enge­guen men­tre la pilota és sal­va­dora.