Cas perdut. La decisió de Josep Maria Bartomeu de presentar recurs a l'Audiència Provincial pel cas de l'acció de responsabilitat contra l'expresident Joan Laporta i la seva junta directiva ha obert de manera oficial el procés preelectoral de l'estiu del 2016. El poder ha decidit fer miques la recerca de la pau social i estripar el programa electoral de Rosell (el motiu al qual sempre apel·la el president blaugrana per mirar de donar sentit al seu apoltronament en el càrrec sense haver volgut saber l'opinió del soci). Es creu a la junta que Laporta judicialitzat és menys perillós de cara als comicis del 2016. Aquest és l'objectiu. Ja ho va deixar clar el vicepresident Jordi Cardoner en la darrera reunió extraordinària quan va alertar els companys que votar a favor del recurs suposaria un pas enrere de cara a guanyar les citades eleccions. La cadira. Aquesta és la qüestió.

No importa que el Barça estigui imputat per primera vegada en la seva història ni el rosari de passejades setmanals pels diversos jutjats del territori català (acció de responsabilitat i MCM), espanyol (Neymar i Hisenda) i europeu (els nens de la Masia) –per parlar dels principals–. Més d'un milió i mig d'euros en despeses judicials… i pujant. La imatge pel terra. I Qatar. Bé, Qatar fins ara perquè com ja es parla d'eleccions algunes declaracions del president deixen entreveure la possibilitat de canviar de patrocinador. Temps al temps. Pel que fa al present i atenent a les audiències de l'entrevista de dilluns passat a TV3 a Bartomeu, les més baixes mai registrades en una intervenció d'un president del FC Barcelona a la cadena pública catalana, l'aficionat mira cap a un altre costat. Per cert, d'aquesta aparició tres coses: la primera, la precipitació és una mala companya de viatge; la segona, cal dir les coses com són perquè si no es confon el soci –com a exemple, l'explicació de la sanció de la FIFA pel cas de les males pràctiques amb els fitxatges dels nens, en què a parlar d'equivocacions del club des del 2004 quan la realitat és que aquestes es van produir a partir del canvi de la llei el 2009 i la seva execució a partir del 2010, quatre mesos després que Rosell guanyés les eleccions, però és clar, un cop més, calia embrutar Laporta; un cop més, les eleccions del 2016 a la vista–. I la tercera, la més curiosa, els estranys desitjos del president de no trobar-se segons qui pels passadissos de la tele. Un muntatge que va despertar la complicitat d'un i els somriures de la resta.

Tornem a l'origen. Cas perdut. El club ha dimitit com a pal de paller del barcelonisme. La seva gestió, permanentment sota sospita, no convida a la confiança. L'entitat ha perdut el nord i cada dia que passa està més lluny dels temps –gens llunyans– en què era la referència mundial del sector. Així que, obertament ja instal·lats en aquest escenari, avorrits fins i tot, donarem pas a la pilota. Tampoc són excel·lents temps en aquest apartat, però l'equip ja és en els vuitens de la Champions i tot just és a dos punts del Real Madrid en la lliga. És veritat que les sensacions de distància respecte al futbol dels blancs són bastant més grans que aquests dos punts, però també que el marge de millora és gran. Els futbolistes són tan bons que, per ells mateixos, poden guanyar qualsevol partit. I des de la victòria s'espera la millora estructural de l'equip de Luis Enrique. No es tracta de posar un o altre jugador, sinó de traçar el pla desitjat i convèncer el vestidor.

No és poc. La inestabilitat institucional, a més, dóna al que passi a la gespa un caràcter protagonista, ja que acostuma a passar a tot arreu –també a can Barça– que els focs artificials no s'engeguen mentre la pilota és salvadora.