Val més que no em demanis res d'això, ens han avisat que millor que no ens pronunciem. M'ho deia una esportista que no s'hi guanya la vida, l'hivern passat, en una entrevista i després d'haver pujat a un podi internacional. Eren molt bons, m'explicava un altre que competia per la mateixa federació, però em sorprenia el seu esperit nacional. Jo hi era perquè era un mitjà per poder córrer la copa del món, però per ells era un orgull representar Espanya, seguia, després d'afirmar que ell no se sent ni millor ni pitjor que ells, sinó que simplement no se sent identificat ni amb la llengua ni amb els costums. Considero que els catalans som diferents, i em sento més proper a un francès, un alemany o un italià que no pas un que viu a Saragossa, per exemple, afegia. Un tercer cas, quan em demanava que la foto que li havíem fet per a l'entrevista, casualment amb una estelada al darrere –sense cap intencionalitat, més enllà que sortís ell amb la medalla a fora del restaurant on era–, no la publiqués per evitar tornar a tenir problemes, com uns mesos abans quan, simplement, s'havia pronunciat en aquest mateix diari a favor del dret a decidir.

Esportistes que surten a la llista Forbes s'han pronunciat, les últimes setmanes –sobretot després de l'11 de Setembre i, alguns, amb matisos i havent-ho de reiterar hores més tard, no fos cas– a favor del dret a decidir.

Jo, demà quan encara faci fred, ostres si en fa..., votaré per tu, esportista amateur que en un país normal podria contestar qualsevol pregunta, la resposta de la qual no passés a ser el titular de l'entrevista, que en un país normal es guanyaria la vida dignament, que podria representar el seu país a escala internacional, que tindria beques i ajudes (176 milions d'euros més). I pels clubs, més o menys petits que eduquen en els valors de l'esport –cutre, que diu algun il·luminat– de manera desinteressada. I tu?