Desajustats

L'ines­ta­ble Piqué, excen­tral per­fecte a qui Puyol era qui el man­te­nia en posició de ferms, per fi és carn de ban­queta, i ara resulta que el Barça té encara més pro­ble­mes amb la sor­tida de la pilota, perquè cap més cen­tral la treu com ell. L'apo­calíptic Alves fa anys que alterna entu­si­asme i caos sense solució de con­tinuïtat, però apos­tar com a relleus per Mon­toya i Dou­glas equi­val que hagi de jugar ell sí o sí. I vis­tos els curt­cir­cuits dels cen­trals amb la pilota als peus, no està el pati per renun­ciar a les seves caval­ca­des. I menys quan la inclusió de Suárez, aposta estel·lar del curs, en un atac amb Messi i Ney­mar deixa l'equip sense extrems. Volíem un 9 pur, recor­din, i cada acte té con­seqüències. Com amb l'esti­ra­ment de l'equip, fruit també de l'aposta pel 9, i que com­porta, per exem­ple, que Bus­quets, que sem­pre ha cobert una àrea ina­bas­ta­ble per a qual­se­vol altre, hagi d'escom­brar encara més quilòmetres.

Les con­tra­dic­ci­ons són mol­tes: es cla­mava per reno­var l'equip, però si juga Raki­tic, més ver­ti­cal, es reclama més Xavi, que ja fa temps que no fa el tre­ball defen­siu d'abans i eixam­pla el forat negre per la dreta quan Alves puja, que és sem­pre. I ni s'atorga temps als nous, ni marge d'error. Ni de mani­o­bra al tècnic, fis­ca­lit­zat no fos cas que s'allu­nyi del model, i a qui no només es demana que superi el rival de torn, sinó que el seu Barça sigui com­pa­ra­ble a aquell que va ser qua­dra­tura del cer­cle. Aquesta con­tra­dictòria empa­nada con­cep­tual en què estem una mica tots ha aca­bat con­ta­mi­nant Luis Enri­que, que té mig equip nou i es va plan­tar al Ber­nabéu amb vuit fut­bo­lis­tes que ja hi eren , de manera que es van repro­duir vells pro­ble­mes: els d'Alves, els de Piqué-Masc­he­rano o els de falta de regu­la­ri­tat ofen­siva i tensió defen­siva de Xavi i Ini­esta, que fa temps també que és menys Ini­esta. Sense que les crítiques hagin pas­sat de xiu­xi­ueig.

La situ­ació del Barça, però, no és pas dramàtica. El drama el posa el biaix nostàlgic a l'hora d'ana­lit­zar-la. El Barça ha per­dut aquell preciós, inèdit i fra­gilíssim equi­li­bri asso­lit per Guar­di­ola, i a nivell tècnic ara afronta desa­jus­tos com els de qual­se­vol gran equip i tracta de resol­dre'ls com toca, a base de prova-error. Però men­tre l'encerta amb els tubs d'assaig, pen­sin que si per als tècnics el fut­bol té quel­com de mètode científic, per a l'afició és qüestió de fe. Si per man­te­nir-la ara que les vaques són magres no en tenen prou amb Messi, recor­rin al mirall: tants o més dese­qui­li­bris, con­tra­dic­ci­ons i tot, va haver d'afron­tar el Madrid l'any pas­sat i va ser campió d'Europa. I, tot i que a prin­cipi de curs Ance­lotti tenia nous pro­ble­mes, fruit de l'inter­ven­ci­o­nisme pre­si­den­cial, ara té un coet. Car­letto, però, té un avan­tatge sobre Luis Enri­que: no ha d'aguan­tar la can­ta­re­lla dels guar­di­ans de les essències, de dins i fora, ni sen­tir al cla­tell ni els seus esbu­fecs ni les mira­des con punyals, les que l'any pas­sat per aques­tes dates començaven a cla­var al Tata.