L'inestable Piqué, excentral perfecte a qui Puyol era qui el mantenia en posició de ferms, per fi és carn de banqueta, i ara resulta que el Barça té encara més problemes amb la sortida de la pilota, perquè cap més central la treu com ell. L'apocalíptic Alves fa anys que alterna entusiasme i caos sense solució de continuïtat, però apostar com a relleus per Montoya i Douglas equival que hagi de jugar ell sí o sí. I vistos els curtcircuits dels centrals amb la pilota als peus, no està el pati per renunciar a les seves cavalcades. I menys quan la inclusió de Suárez, aposta estel·lar del curs, en un atac amb Messi i Neymar deixa l'equip sense extrems. Volíem un 9 pur, recordin, i cada acte té conseqüències. Com amb l'estirament de l'equip, fruit també de l'aposta pel 9, i que comporta, per exemple, que Busquets, que sempre ha cobert una àrea inabastable per a qualsevol altre, hagi d'escombrar encara més quilòmetres.

Les contradiccions són moltes: es clamava per renovar l'equip, però si juga Rakitic, més vertical, es reclama més Xavi, que ja fa temps que no fa el treball defensiu d'abans i eixampla el forat negre per la dreta quan Alves puja, que és sempre. I ni s'atorga temps als nous, ni marge d'error. Ni de maniobra al tècnic, fiscalitzat no fos cas que s'allunyi del model, i a qui no només es demana que superi el rival de torn, sinó que el seu Barça sigui comparable a aquell que va ser quadratura del cercle. Aquesta contradictòria empanada conceptual en què estem una mica tots ha acabat contaminant Luis Enrique, que té mig equip nou i es va plantar al Bernabéu amb vuit futbolistes que ja hi eren , de manera que es van reproduir vells problemes: els d'Alves, els de Piqué-Mascherano o els de falta de regularitat ofensiva i tensió defensiva de Xavi i Iniesta, que fa temps també que és menys Iniesta. Sense que les crítiques hagin passat de xiuxiueig.

La situació del Barça, però, no és pas dramàtica. El drama el posa el biaix nostàlgic a l'hora d'analitzar-la. El Barça ha perdut aquell preciós, inèdit i fragilíssim equilibri assolit per Guardiola, i a nivell tècnic ara afronta desajustos com els de qualsevol gran equip i tracta de resoldre'ls com toca, a base de prova-error. Però mentre l'encerta amb els tubs d'assaig, pensin que si per als tècnics el futbol té quelcom de mètode científic, per a l'afició és qüestió de fe. Si per mantenir-la ara que les vaques són magres no en tenen prou amb Messi, recorrin al mirall: tants o més desequilibris, contradiccions i tot, va haver d'afrontar el Madrid l'any passat i va ser campió d'Europa. I, tot i que a principi de curs Ancelotti tenia nous problemes, fruit de l'intervencionisme presidencial, ara té un coet. Carletto, però, té un avantatge sobre Luis Enrique: no ha d'aguantar la cantarella dels guardians de les essències, de dins i fora, ni sentir al clatell ni els seus esbufecs ni les mirades con punyals, les que l'any passat per aquestes dates començaven a clavar al Tata.