Espero que puguin llegir aquest article. A l'hora de tancar aquesta edició, no teníem notícia que el govern espanyol hagués acudit al Tribunal Constitucional per impedir que s'imprimissin els diaris partidaris de la consulta. Ni que els catalans haguem estat suspesos –cautelarment, això sí– de la facultat de la lectura, després d'haver-nos volgut negar el dret a votar o, simplement, a expressar què volem que sigui el nostre país. No tenim constància que la senyora María de los Llanos de Luna hagi amenaçat de portar les distribuïdores al jutjat si repartien diaris subversius com el que tenen a les mans. Tampoc tenim coneixement que els efectius de la Policia Nacional instal·lats a pensió completa des de fa setmanes al Maresme hagin rebut l'ordre del ministre Fernández Díaz de segrestar les publicacions que ens hem pronunciat pel sí i sí. Amb l'esperança que res d'això no s'hagi produït i, que si ha passat, ho trobin al web –si no ha estat sabotejat com ho va ser ahir la de l'ANC–, em permeto fer aquest escrit demanant-los, amb el màxim respecte, que vagin a votar si és que a hores d'ara encara no ho han fet.

No es prenguin només com una provocació les hipòtesis apuntades fins ara. Totes són versemblants. En tot allò que es refereix a impedir la voluntat de sobirania la realitat supera la ficció. Hi ha precedents. En tenim proves fefaents. També en el món de l'esport. Només cal recordar la guerra bruta, denúncies, xantatges i males arts de tota mena emprats per les més altes instàncies polítiques i diplomàtiques de l'Estat espanyol després que la selecció catalana d'hoquei guanyés el mundial B, a Macau, ara fa deu anys. Tots els ressorts legals i il·legals de l'Estat van ser utilitzats per impedir que la Federació Catalana de Patinatge fos acceptada definitivament per la seva homòloga internacional. La vergonya de l'assemblea de Fresno, el novembre del 2004, ens refresca la memòria respecte de quin és el paper reservat a les federacions catalanes, si no hi ha el canvi: sucursalisme en estat pur. Són sobradament conegudes, d'altra banda, les pressions, amenaces i discriminacions que han hagut de suportar els esportistes que en els darrers mesos s'han expressat a favor del dret a decidir i, ja no parlem dels que s'han pronunciat a favor de la independència.

Em permeto demanar-los que vagin a votar, deia, perquè ens hi juguem molt. De fet, ens ho juguem tot. En el terreny esportiu, l'única possibilitat que l'esport català es pugui desenvolupar en plenitud és la independència. Ras i curt. Ara bé, avui no juguem un match ball. El partit és llarg i continuarà demà, i demà passat i l'altre... Votant, participant en la consulta, essent protagonistes del procés participatiu –en diguin com vulguin– tenim l'ocasió de marcar un gol psicològic, dels que fan mal a l'adversari. I, sobretot, tenim l'oportunitat de contribuir a canviar la història del nostre país. Som-hi!