Forcadell i Casals, parella de centrals!
pel centre
No sé a vostès, però a mi els partits contra l'Ajax i l'Almeria em ratifiquen la sensació inquietant que, jugant així, amb aquest mig del camp i aquesta defensa, si ens agafa un equip dels potents ens opera sense anestèsia. Sort que els jovenets holandesos només van aguantar mitja part, mentre que l'empanada de dissabte a voltes em va semblar tan esperpèntica com –salvant totes les distàncies– les cartes intimidatòries de la senyora Llanos de Luna o l'obsessió de la fiscalia per obstaculitzar la llibertat d'expressió d'un poble. Marca España en la més pura essència!
En clau positiva, m'agrada la disposició dels tres del davant, amb Suárez avançat i pel centre (on fa mal i manté els centrals ocupats i preocupats), amb Messi una mica pel darrere i amb espais, juntament amb Neymar (massa irregular). Pensant en els duels de veritat i sent conscients del que tenim (no del que creiem tenir), aposto per una medul·lar amb Rakitic (que al Sevilla gaudia d'una llibertat que aquí no té; el croat no és un quatre pulmons que apareix per tot arreu), Iniesta o Xavi –un dels tres– en funcions de creatiu d'enllaç, i amb Masche i Busquets de guàrdia pretoriana que ens aporti consistència.
I al darrere: Carme Forcadell i Muriel Casals com a parella de centrals (em trec el barret, senyores)! En defensa tenim mancances en totes les posicions. En forma, el nostre millor central és Piqué, però el seu cas pinta cada dia pitjor. Bartra és tan agressiu com un Teletubbie, tot i que no em semblaria mala idea provar-lo com a lateral de contenció (el partit més complet que li recordo va ser jugant en aquesta posició contra l'Atlético). De totes maneres, Lucho va descartar aquesta opció en la roda de premsa de dissabte, argumentant que té opcions millors (Montoya, Douglas... Adriano? “¡Oh, my God!”), i tampoc va avalar la parella de Busi i Masche al mig... Sigui com vulgui, ell és qui sap millor que ningú què cal fer. Espero...
“A Luis Enrique no se li ha d'explicar com és guanya al Barça. L'estil no es discuteix”, declarava Zubizarreta abans de marxar cap a Amsterdam per jugar contra l'Ajax. Andoni, Andoooni... –vaig pensar–, tal com està el pati, primer guanyem i després ja discutirem les formes, com diria el mític Bill Shankly (per cert, si el vell Bill aixequés el cap en sé d'un –eh, Brendan Rodgers?– que començaria a córrer i no pararia fins a agafar el ferri de Portsmouth rumb al continent; lamentable el seu Liverpool).
Un dia d'aquests vull dedicar una contra sencera al “model innegociable”. És el perquè de tot plegat. Si el senyor Zubizarreta volia mantenir el “model” –personalment penso que mantenir-lo que sigui guanyador és gairebé una utopia–, sobretot era qüestió, bàsicament, de reproduir els perfils dels jugadors. On són els substituts dels perfils de Puyol o Abidal? I els dels perfils d'aquells cracs que ja no poden ser qui eren: Alves, Iniesta o Xavi? Com és que vam deixar marxar –literalment– Thiago Alcántara? Per què no vam fitxar Toni Kroos, que se'ns va oferir? Ni s'han reproduït els perfils, ni avui es disposa de la qualitat suprema indispensable per aplicar un guió tan sofisticat. Potser fa mal llegir-ho, però és així.