Luis Enrique va ser rebut pel barcelonisme com la ventada d'aire fresc imprescindible per rescatar el Barça de la decadència del millor equip de tots els temps i començar de nou. Uns pocs mesos després, els dubtes de l'equip, les urgències del club i l'absència d'un relat futbolístic que aporti llum i afavoreixi la complicitat s'han cruspit gran part d'aquell hàbitat protegit en què l'entrenador i l'equip poden créixer i desenvolupar el seu potencial amb relativa tranquil·litat. Luis Enrique no ho tenia fàcil. Tenia en contra el passat recent del club, per la seva grandesa inassolible i alhora per les misèries de la seva inèrcia decadent. Tenia en contra una renovació deficitària de la plantilla (va arribar tard i malament) que va deixar sense solució alguns reptes importants des del punt de vista de la regeneració del grup i del seu potencial. Tenia en contra el calendari, no el de partits sinó el de la impaciència, quan el que necessiten ell i l'equip és justament temps per equivocar-se, per fer reeixir equilibris, per recuperar peces clau. I tenia fins i tot en contra un Madrid més fet, més ben dirigit i amb bastants llargs d'avantatge. Moltes de les coses que li passen al Barça en aquest punt de la seva evolució són bastant o del tot normals, però segurament la que genera més incomprensió és no marcar un rumb clar que tothom pugui percebre, que identifiqui l'equip. I en aquest aspecte, Luis Enrique encara té un factor més que li juga en contra que és la seva falta de química amb l'entorn de l'equip. Ja era així de jugador. És d'aquells que tenen una relació íntima amb l'esport i que desenvolupen una intolerància cap a la ingerència externa, inclòs un vuitanta o noranta per cent de les preguntes que li fan a la sala de premsa. Possiblement, ell se senti còmode en aquesta illa solitària, però al món del Barça, la negativitat és directament proporcional no només als defectes de l'equip, sinó també a la distància que l'allunya i el fa més inescrutable per a l'entorn i l'afició.