I el factor groc, també
El Barça ja és en campanya electoral. Durarà set mesos fins a l'estiu que ve, en durarà dinou fins a l'estiu del 2016 si l'actual clima d'inestabilitat institucional permet arribar-hi, o durarà el temps que la pilota tardi a provocar la tempesta que obligui a convocar eleccions, però la campanya electoral blaugrana ja és aquí i ha arribat per quedar-se. Les aparicions dels últims dies de Joan Laporta i Agustí Benedito han intensificat els moviments i en provocaran de nous a curt termini en un escenari electoral que, de fet, està plantat des del moment que Josep Maria Bartomeu va succeir Sandro Rosell i va posposar la seva legitimació democràtica dos anys i mig enllà, deu vegades més que el temps màxim fins ara mai conegut en una presidència interina. Tampoc la bateria de temes que ja ha pres posicions sobre la taula variarà gaire abans de la comesa electoral: la pau social, les interpretacions d'una economia de la qual cada cop és més complicat treure'n l'aigua clara, Qatar i el model de club (multidebat que inclou des dels valors fins a la propietat de l'entitat) o la necessària regeneració de l'esmicolat model esportiu, entre d'altres. Però tot i tenir ja escenari, repartiment en curs i arguments de l'obra, imaginar les eleccions a can Barça és difícil perquè hi falta un element que per força haurà de ser central i que, aquest sí, no sabrem quina forma i dimensió tindrà fins que les eleccions siguin en l'agenda. En quin context de país parlarem del Barça? Un país amb la llibertat nacional assolida, encaminada, encallada, frustrada...? No es tracta de donar resposta a allò tan banal de quina lliga jugaria el Barça, sinó de tenir clar que, ara que és l'hora, res pot ser aïllat. No hi hauria deliri més gran que el d'anar esgrimint les claus d'unes eleccions en blaugrana sense contemplar que el factor groc hi haurà d'acabar tenint un gran pes. El pes que ara ja carreguem individualment i que la massa social del Barça no hauria d'eludir.