Autoengany

La relació va començar bé, com comen­cen totes, però ja ero­si­o­nada, tot és amar­gor i mala vida. I així, fins a la rup­tura. Després, pas­sat el temps, i com que va aca­bar mala­ment, que és com aca­ben i han d'aca­bar sem­pre les històries d'amor, però no tan mala­ment, i la memòria és sem­pre (des)memòria selec­tiva, i de les addic­ci­ons no se surt així com així, i de vega­des en la com­pa­ració amb el subs­ti­tut, surt gua­nyant el subs­tituït, sovint aca­ben impo­sant-se la melan­co­lia i la nostàlgia, que són sem­pre auto­en­gany, i arriba una recon­ci­li­ació que és recai­guda. Tots en conei­xem algun cas, perquè, o hem estat el cas o l'amic que assis­tia paci­ent i impo­tent tant als laments quei­xo­sos pri­mer com a la recai­guda. I les seves con­seqüències. La més usual, una ràpida degra­dació i un final, pot­ser aquest cop sí, sag­nant i apo­calíptic. El clàssic rosari de l'aurora.

Per­do­nin la feblesa, però si les metàfores de pare­lla les pot fer ser­vir qual­se­vol per fer anàlisi política, jo també vull tenir el gust amb el Barça. On em temo que aquesta infecció amatòria i sen­ti­men­tal que he des­crit ha for­mat un còctel letal amb la sim­plista tendència a la pola­rit­zació, les trin­xe­res i aquells ger­mans bes­sons i men­ti­ders que són la ide­a­lit­zació i la demo­nit­zació, tot tan propi del pen­sa­ment feble real­ment hegemònic. Un còctel que per­met que comenci a pren­dre cos el retorn d'aquell Laporta que tan feliços ens va saber fer, sí, però que tanta mala vida ens va donar, també. Perquè de Laporta no negaré el seu ina­pel·lable lle­gat espor­tiu, fruit d'apos­tes extra­or­dinària­ment encer­ta­des, de Ronal­dinho a Guar­di­ola. Però, tot i això, i tot i que els subs­ti­tuts, a la seva llista d'incomp­ta­bles demèrits poden afe­gir el d'haver-lo fet encara més bo, convé rui­xar melan­co­lia, nostàlgia i com­pa­ra­ci­ons amb una dosi d'heme­ro­teca. Per recor­dar per què en vam aca­bar fins al cap­da­munt. I si volen passo per alt que Ron­nie va ser pla B, i que l'A era Beck­ham, pro­mesa elec­to­ral incom­plida –ah, l'atzar!–, o Hen­ri­que i Keir­ri­son, tot ple­gat, tenint en compte el for­mi­da­ble balanç espor­tiu, pec­cata minuta, com les excen­tri­ci­tats de nou-ric. Però no deixo pas­sar la deriva pre­si­den­ci­a­lista en clau de pur culte per­so­na­lista, ni els incen­dis con­ti­nus en el si de la junta, només con­tro­lats gràcies al joc i els resul­tats de l'equip, ni els espi­o­nat­ges, ni l'ús del Barça per pro­pul­sar-se com a gran espe­rança blanca de torn de la nova política igual que ara esgota la tra­jectòria en la res publica pre­pa­rant-se per tor­nar al club, ni aquells 10 mili­ons que es va embut­xa­car també gràcies al Barça, tan legals com pútrids ni que aquesta i també altra pasta ras­cada, aquesta sí per al club, sortís de les arques del tirà uzbek, res a enve­jar al flirt qatarià d'ara, si no és el volum de negoci.

Dei­xem-ho estar, va. Per for­mi­da­bles que siguin, les històries d'amor, quan aca­ben, millor mirar-se-les de lluny amb afecte i dei­xar-les des­can­sar en pau. Millor no haver de recor­dar que mai no van ser del tot com ens les expli­quem.