La gestió del govern espanyol en l'afer Castor “ha estat exemplar”. Ho va dir el ministre d'Indústria, el senyor Soria. “Yes, minister!”, és l'exemple fefaent de com es fan les coses en un regne cocoter? (que, en el rànquing de les agències de qualificació d'estats pintorescos, se situa per sota de la república bananera). Notis el matís que, en aquest episodi grotesc, l'Estat ha projectat una imatge lamentable, els veïns afectats encara no han rebut cap compensació i les costes astronòmiques del desastre les acabarem pagant entre tots –ciutadans i empreses– en les factures del gas dels propers trenta anys. En canvi, el grup ACS –que la setmana passada presentava uns beneficis de només un 0,5% més respecte dels de l'any anterior, sigui dit de passada– ja ha cobrat l'escandalosa indemnització de 1.350 milions d'euros, que la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sènia qualifica textualment de “subvenció encoberta a una empresa privada”.

En definitiva, que en aquest afer tan pudent tothom hi perd... Tothom? No! El senyor Pérez Rodríguez, hi guanya. Un tipus molt poderós... I mentrestant, aquí, gastem temps, energies i el poc talent que demostren tenir alguns en querelles que van i querelles que vénen. Sembla que qui no tingui una causa oberta als jutjats no és ningú en l'entorn blaugrana. O és que només sabem marcar paquet d'aquesta manera? Prou de vol gallinaci, sisplau.

Què hi fa, Busquets, amb la roja?

Canviant de tema, aquest humil observador es pregunta amb indignació què romanços fa Busquets jugant amb Espanya. No va ser ell mateix qui va haver de demanar el canvi en el partit contra l'Almeria, perquè no aguantava les molèsties musculars?

L'estat físic de Busquets –un jugador castigadíssim pel desdibuixament del sistema de joc, que el deixa més sol que un mussol tapant forats, i perquè ho juga tot– és deficient des del començament de temporada, la qual cosa condiciona el seu fluix rendiment, reconegut per ell mateix. Busquets és un dels integrants de la columna vertebral de l'equip i el seu estat provoca preocupació i alarma. Acceptem –que ja és molt acceptar– que el noi és jove i les “ganes” el poden, però algú del club s'hauria de quadrar i recordar a tothom que el primer compromís és amb el Barça.

La imatge de Cesc Fàbregas abandonant, amb la lliçó ben apresa, la concentració de la roja després d'una revisió rutinària és comparativament ruboritzant. Mourinho va tirar pel dret i va desafiar Vicente del Bosque. I què va fer el seleccionador? Li va enviar el fiscal general de l'Estat...? No! El marquès, que ja no havia ni convocat Diego Costa, tot i que quan va fer pública la convocatòria el davanter estava més fresc que una rosa, va deixar tornar Fàbregas a Londres, i tan ample. Això sí, després va aparèixer Sergio Ramos, en el rol de sargento chusquero os voy a meter un puro de la hostia, per reclamar compromís patri als seus companys de selecció.

En el cas de Busquets, plou sobre mullat. S'han produït casos similar i pitjors en els últims anys, i el Barça sempre n'ha sortit perjudicat... Penós. Al Chelsea FC segurament hi ha algú que sap fer entendre als seus jugadors que qui paga els seus suculents honoraris és el club. Com es diu col·loquialment, qui es parteix la cara, amb qui sigui i on sigui, pels interessos del Barça? Silenci. No veig ningú.