Etiquetes i prejudicis
Amb el Mallorca-Alcorcón a la pantalla de l'ordinador mentre seguíem per televisió el Leganés-Girona, era desviar l'atenció cap al partit de Palma i veure el joc aturat. O una picabaralla, o un jugador estès a terra, o la repetició d'una enganxada. Un no parar. Sense la tensió pròpia de final de lliga, sense l'ansietat típica d'una mala dinàmica –el Mallorca encadenava cinc victòries i l'Alcorcón era a mitja taula–, va sobtar veure un partit tan embolicat. I la discussió va traspassar el camp. A la sala de premsa, Karpin va agrair que Marco Asensio no hagués pogut jugar “perquè hauria hagut de sortir en llitera”. José Bordalás es va indignar: “Estic fart que ens acusin de ser un equip violent, agressiu, res més lluny de la realitat. Som un equip noble i humil, però ens estan matant perquè en cada partit ens deixen en inferioritat.”
Bordalás es queixa de l'etiqueta que han posat al seu equip. Karpin no és el primer que en parla. En l'anterior visita, a Vitòria, el tècnic de l'Alavés, tot i no posar-ho d'excusa, va dir: “Ha estat un partit duríssim, amb un nivell de violència alt. El rival planteja les coses que planteja com les planteja.” D'aquí deu venir part de l'enrabiada de Bordalás, que no entén que els rivals els titllin de massa agressius. No sembla només qüestió dels que s'hi enfronten, sinó també dels que ho jutgen. Perquè les estadístiques de targetes són prou clares. L'Alcorcón encapçala la llista d'equips amb més grogues (60 en 13 jornades, una mitjana de 4,6 per partit). Té un jugador amb nou targetes, dos més que han tancat el primer cicle d'amonestacions, i dos que estan amenaçats de fer-ho. A Palma, dos dels seus futbolistes van ser expulsats. I Karpin encara n'hauria volgut més: “Sabem com juga l'Alcorcón. La pena ha estat que l'àrbitre no ensenyés més targetes en la primera part.”
D'etiquetes, sempre n'hi ha, i de vegades amb un punt d'injustícia o no prou merescudes. Però em fa l'efecte que, entre els que fa temps que veiem equips de Bordalás, som uns quants els que coincidiríem a dir que l'alacantí té en l'agressivitat una de les armes principals dels grups que ha fet funcionar. Ho va fer amb diversos equips a segona B (campió amb l'Alacant i amb l'Alcoià), ho va accentuar a segona A amb l'Elx (a punt de pujar a primera divisió), i en una primera etapa a Alcorcón també el va dur fins a les eliminatòries d'ascens. El currículum és prou destacat, sens dubte, però això no impedeix que l'estil que ha impregnat als seus equips hagi tret de polleguera més d'un rival i hagi generat antipatia. I s'entén. De prejudicis, tots en tenim. I jo en reconec vers aquest entrenador des que, el febrer del 2008, en una roda de premsa posterior a un Gramenet-Alcoià i en plena campanya per les eleccions espanyoles, va dir: “És com la política que tenim aquí, que els delinqüents són al carrer i les persones honrades i que treballen en surten perjudicades. És la política de l'actual president del govern [Zapatero], i encara hi ha ingenus que pensen votar-lo. Tinc molt clar a qui votaré i haurien de pensar-ho la majoria d'espanyols.” Què volen que els digui. Des d'aquell dia, mai més m'ha passat per alt el seu posat i el seu discurs. Dilluns, Bordalás escrivia una carta oberta al diari Marca instant els entrenadors i la gent de futbol a respectar el joc net. “No podem ni hem d'utilitzar paraules antiesportives, perquè això és incitar la violència”, deia. Alguns ho devien trobar magnífic. A mi em va semblar més aviat hipòcrita, però deuen ser els prejudicis.