La topinada de Paulo Futre, en relació amb l'últim partit de la temporada 1990/91 entre l'Espanyol i l'Atlético, són d'aquelles declaracions que diuen molt de la persona que les fa i de com és el món del futbol. L'entorn de l'esport més mediàtic està carregat de totes les essències i contradiccions de l'ésser humà. Vagi per endavant que sóc dels que crec, amb total convenciment, que la lliga espanyola ha tingut partits arreglats. Aquesta situació ha portat dirigents i jugadors portuguesos, anglesos, italians i francesos a la garjola. Aquí tot continua sent un oasi, però, tard o d'hora, aquesta virginitat esclatarà pels aires per tots els jocs d'interessos milionaris. La temptació existeix i tothom té un preu. Com sempre totes aquestes topinades s'acaben descobrint gràcies a un heroi anònim o a un valent que fa el pas. Futre s'ha volgut vestir d'heroi, però ha fet de bufó. El portuguès ha estat un bocamoll per denunciar, 23 anys després, un suposat fet. Si de veritat hi hagués hagut alguna cosa, Futre hauria d'haver fet el pas aquell mes de juny del 1991 i denunciar-ho per fer justícia de debò i actuar amb el cas calent. Va preferir callar i seguir cobrant. I ara, amb un gest de cara a la galeria, s'ha volgut erigir en bandera de l'honestedat embrutant la imatge de l'Atlético de Madrid i dels seus antics companys de vestidor. Visionant els gols del partit, es fa difícil pensar que va estar arreglat. Els quatre gols són d'aquells de traca i mocador, dos per l'escaire. Difícil d'escenificar una acció així, i repetir-la per duplicat. Ara, Futre ja ha tingut els seus cinc minuts de fama. Potser està buscant una cadira en el ministeri d'esports o vol donar lliçons d'ètica en alguna universitat a distància. Vés a saber. Aquestes declaracions, però, no són casuals i tenen una intencionalitat clara de fer mal a algú en concret i disparar amb bala. Si Futre volia fer justícia s'ha equivocat de totes totes. Només ha encès una metxa que, a la llarga, anirà contra la seva reputació. El portuguès era un bon jugador, però fora del camp és un autèntic bocamoll.