El MoraBanc amb o sense Víctor Sada, el Fuenlabrada amb o sense Dani Pérez, el Guipúscoa amb o sense Dani Díez o La Bruixa d'Or amb o, per dir-ne només un, sense Ogilvy. El CSKA amb o sense Khriapa, el Bayern amb o sense Taylor –per dir-ne també només un–, l'Efes amb o sense Krstic i el Madrid amb o sense Rudy. Per citar uns pocs exemples, són aquests equips els mateixos equips amb o sense els jugadors lesionats?

Com sempre que el diable surt a fer un tomb, la faula es va començar a imposar l'endemà d'una victòria qualsevol, que és quan totes les defenses estan exculpades de fer guàrdia. De l'impenetrable “les lesions no són excusa”, al “no pensem en els que no hi són”, al “tots els equips tenen problemes” i al “no podem lamentar-nos”. De la cega reiteració del judici fins a la falsa veritat, del discurs acceptat al pensament únic que ai d'aquell que gosi contradir, ja fa un bon temps que s'ha instal·lat en el bàsquet aquesta absurda i ridícula ditirambe que obliga els entrenadors a haver de passar sistemàticament per alt les absències dels jugadors lesionats –o en els més afortunats dels casos, a passar-hi de puntetes–. Ni abans ni després d'un partit es pot glosar el que és una completa evidència sense ser titllat de ploramiques, malgrat que després, fora de micròfon i càmera, tots els entrenadors sense excepció en parlen. Diuen, comenten, lamenten i fins i tot justifiquen amb tota la raó fins a quin punt la baixa d'un dels seus homes ha determinat l'esdevenir del partit i el seu resultat final.

Encara més, la perversió del discurs prohibit augmenta quan se'l mira des del prisma del classisme, acceptant que l'equip que per una cosa o altra és inferior a l'altre, parli i recordi els seus lesionats. Perquè, al final, la condemna de viure passant per alt baixes de curta, mitjana o llarga durada es va estendre i s'ha estès en la prèvia i en l'anàlisi postpartit dels entrenadors d'equips de jerarquia superior. Un tècnic que com tots els tècnics troba a faltar el jugador o els jugadors absents, però que no ho pot esmentar sense que premsa, aficionats, enemics i saludats li pugin a collibè. Fa una setmana, per exemple, Dusan Ivkovic podia recordar que sense Krstic el seu equip està severament mutilat i que havia jugat contra el Madrid encara amb més inferioritat de condicions. Però ai si Pablo Laso gosava exposar que havia trobat a faltar Rudy, l'exterior més adequat per aparellar-se amb Osman, factor diferencial en un partit resolt per un cop de dits menys d'un segon abans d'acabar. I tot, perquè l'Efes és actualment menys (posem aquí el substantiu que més ens plagui) que el Madrid, i per tant el tècnic blanc no pot gosar sortir d'aquest “les baixes no són excusa”. Ni sortir-ne ni tan sols pensar a matisar-ho.

Tot no es pot explicar, i per això tot s'hauria de poder qüestionar. Especialment en un món on les exigències competitives i les càrregues físiques es multipliquen amb la constància i a més velocitat de la que surt i es pon el sol. En un esport que té en el canvi una de les seves essències, fa temps que es viu en aquest tema de cara a la galeria malgrat que d'esquena, tots els entrenadors el ploren i el recorden, al jugador absent. I amb raó, perquè el buit del lesionat no es dóna només a la pista envoltada de càmeres. És un buit d'ombra allargada i fosca que abraça d'est a oest i va de nord a sud, perquè una absència sempre marca el dia a dia previ i posterior a qualsevol partit. Perquè la baixa determina i esguerra la qualitat dels entrenaments de la resta dels jugadors, afecta la interiorització dels mecanismes de grup i corca la construcció i l'assoliment del joc col·lectiu. Factors amb paper de protagonistes principals en el destí dels equips, i que forcen el tarannà d'una temporada cap al precipici del fiasco o del fracàs. O cap a la rampa de l'èxit, que en alguns casos també n'hi ha.