Que es qüestionin els entrenadors no és nou. Per un all o per una ceba sempre són en el punt de mira i si no responen a les expectatives que han generat, encara més. El Barça i l'Espanyol no han tingut un inici de campionat com s'esperava. Tal com esperaven els seguidors. I ja se sap que sempre el que se suposa supera la realitat. Potser si escoltéssim els seus entrenadors parlant obertament de la seva feina sabríem quina és la planificació real que tenen feta de fa uns mesos per valorar com estan ara mateix els seus equips i què n'esperen. Tots dos són nous en aquesta feina com a màxims responsables i amb les seves personalitats han d'entrenar els jugadors que tenen a la seva disposició. Alguns els deuen haver triat ells i d'altres, no. És com funciona. Ara els cal trobar un estil de joc. Cap dels dos l'ha trobat. El campionat tot just ha començat i ja se sap que sempre l'exigència és màxima.

El Barça encara no ha definit la seva proposta futbolística. Per uns va perdut i sense acabar de definir el que vol al terreny de joc. El que hem pogut veure fins ara no engresca ni sembla hereu del que s'ha vist al Camp Nou en èpoques brillants. Hi ha molta feina a fer i cal posar damunt la taula la capacitat de convenciment que un tècnic com l'asturià ha de saber projectar en una plantilla carregada d'estrelles i d'egos que s'ho ha de creure. No hi ha cap més sortida. Segurament, aquests dies sense campionat de lliga han pogut ajudar a clarificar com s'han d'aconseguir els objectius de sempre: competir al més alt nivell en tot moment i en totes les competicions. I guanyar-les. No hi ha cap més sortida. Algú pensa que Luis Enrique hauria de millorar les seves compareixences davant dels mitjans de comunicació. Això té una solució que depèn dels resultats. Com gairebé tot. Sempre hi ha menys tensió si els resultats acompanyen. Ell és igual ara que quan era futbolista blaugrana. O madridista. Sempre l'acompanyaven l'estimació dels seus incondicionals i el rebuig. Ara no farà esforços per canviar. La sort de l'equip serà la seva. Immutable.

Veig aparentment una mica més neguitós el tècnic de l'Espanyol. Es nou a la plaça, però està demostrat que Sergio González és un boig del futbol. I és de la casa. La coneix i viu sempre pensant en el futbol. Li agrada parlar de futbol. De jugador retratava els partits abans de jugar-los. Somiava amb una passada de Pep Guardiola quan coincidia, un cop a l'any, en el partit de la selecció catalana. De com li arribaria la pilota arran de gespa i com ell l'aturaria. Coneixia el toc de Guardiola i l'escola blaugrana i ja l'esperava. Era un plaer per a ell. Reconegut. Era un petit plaer que no desaprofitava. Si pensava en aquests petits detalls, què ha de fer si té la responsabilitat d'un vestidor i de dirigir un equip a primera.

Si l'equip és l'Espanyol, pot arribar a l'obsessió. Estudiar-ho tot. Pensar-ho tot i voler que tot li surti bé, sabent quina feina té ara mateix. Li toca pensar en l'Espanyol. Com a futbolista ja era un entrenador en potència. Es fixa en els detalls. Ho feia també de jugador. Ha de fer entendre el seu discurs futbolístic i sempre és aconsellable que els resultats acompanyin i es consideri i respecti la seva feina. Vol fer la seva pròpia escola després d'haver estat un futbolista que, com tots, però ell una mica més, ha volgut aprendre de tots els tècnics que ha tingut. Li cal temps per expressar el que vol que faci el seu equip. Tots dos hauran de remuntar el vol i guanyar credibilitat.