Un SMS d'un amic, del bàsquet és clar: “Ha mort i l'enterren demà.” Demà fa cinc anys. Ara he sabut que ni tan sols es van fer recordatoris, no ho volia. Tampoc un homenatge de la Generalitat, el 1981. “Merda!” Cridava. I rèiem, innocents. Érem ben bé 40 nens que no ens dúiem ni dos anys. Tots. Jugàvem a l'esport que va dur precisament ella al seu poble després d'haver-hi jugat, amb l'equip de la Falange (l'única manera, m'expliquen que deia). Ella i la Margarita, inseparables. Crec que n'hi havia, com a mínim, una altra, de germana. Treballaven a la colònia. Tot al seu voltant era llegenda, encara en vida.

La meva mare el vespre abans del primer entrenament hi parlava per telèfon. Què ha de dur? Res, res! Ella ho tenia tot, per a tothom. Equipaments heretats d'altres clubs que ja havien dut generacions i generacions de canalla, que deia. En la innocència, i en un partit entre nosaltres (A contra C) va aturar el partit, va saltar a la pista, va creuar-la i em va estirar l'orella perquè havia fet la mateixa falta que el dia abans i, entre rialles, havia insistit que allò era falta. Anys més tard, trucaven al timbre de casa. La Mercè (Xet, per a molts), que si pots anar a xiular. “Ni àrbitre ni policia, el que vulguis menys això”, em va dir un dia el meu pare. Només un. De la butxaca treia un bitllet doblegat quatre vegades, 1.000 pessetes després de dinar i abans de jugar dos partits més.

L'SMS em va enganxar en una pista, de bàsquet, és clar. Hi treballava, per un club. I no ho sé, si se'n va arribar a assabentar. L'últim cop que ens vam veure era en un aniversari de defunció. Ella, molt gran, hi anava a sentir missa. Sempre hi era.

Van posar el seu nom al pavelló (2008). Des del primer dia (1987) hi té una placa. Poques paraules. I si et saludava pel carrer eres un afortunat. Gràcies per tot, de tothom. Mai t'oblidarem. Mercè Guix i Passola, Campdevànol (22 maig 1922, 23 novembre 2009).