El millor de tots els temps
És el jugador més gran que mai ha vestit la nostra samarreta i amb el temps serà recordat com el millor futbolista de tots els temps. El dia que marxi, el número 10 hauria de quedar lliure per sempre. Gratitud eterna. El seu gran pecat ha estat sotmetre, una vegada i una altra, implacablement i sense pietat, el nostre gran enemic... I això no l'hi perdonaran mai. No vull repetir els arguments que ja vaig exposar en aquesta mateixa contraportada (Criminalitzar Messi), però no sospitar que en la criminalització de l'astre de Rosario hi té alguna cosa a veure la seva condició d'icona del Barça, és com creure que a Espanya això de la separació de poders es respecta escrupolosament. Capisci? Entre tantes obres de virtuosisme sublim, no sé amb quin dels seus 253 gols en la lliga em quedaria. El que sí que sé, al meu modest parer, és que el seu cinquè millor gol –i em quedo curt– val més que el millor dels que hagi pogut marcar l'altre. Per cert, no em vull ni imaginar que aquest altre fos qui hagués superat la mítica marca de Zarra: l'àrbitre (el tal Fernández Borbalán els va tornar a aplanar el camí a Eibar; després golegen i ens oblidem del tema...) retirant la pilota del partit, tots els telenotícies obrint amb la gesta, graelles de programacions saltant pels aires per emetre programes especials, telegrames de Rajoy, de Wert, de Torres-Dulce (el Madrid no està casat amb el poder, és el poder)...
El vídeo de la discòrdia
El nostre homenatge, després del partit, va ser correcte, però sense èpica. Això sí, el vídeo de rigor va acabar tenint una rellevància no esperada. Què hi pintaven, enmig dels testimonis de companys i tècnics, les aparicions de Bartomeu i Zubizarreta? “Només falta que surti en Faus”, es comentava a la segona graderia de tribuna. Era Benedito l'autor del muntatge? Resultat: una consulta espontània amb un veredicte sonorament ostensible de rebuig de part de molts socis, i significatiu perquè, a més, es va produir en un context de celebració. Es podrà interpretar com es vulgui, però els que xiulaven ni se senten ben representats pel seu president ni satisfets amb el director tècnic. Va quedar molt clar. Si fos jo, em preocuparia.
Núñez i el nunyisme
L'empresonament de Josep Lluís Núñez ha fet aflorar les fílies i fòbies que encara desperta la seva figura. Jo, al nuñisme, li reconec que va saber aprofitar bé la conjuntura per fer créixer el club socialment, econòmicament i augmentar el seu patrimoni, però sense exagerar. És a dir, que amb un altre president que no hagués estat ell, el Barça també hauria crescut en tots els àmbits. Esportivament? Èxit incontestable amb les seccions, que amb Núñez van deixar de ser gairebé comparses del Reus, el Voltregà, l'Atlético, el Calpisa, i de bàsquet ni en parlem... Però amb el futbol, les dades no enganyen: érem els més rics, però les vitrines continuaven buides. De fet, la distància quant a títols amb el Madrid es va fer més gran... fins que va arribar Cruyff! I aquesta és la gran paradoxa i el gran error de Núñez i el nuñisme: renegar de Cruyff en lloc d'apropiar-se entusiàsticament del seu llegat gloriós. La pregunta que fan les generacions que no van viure aquella època és prou explícita: qui era el president del Barça amb el dream team de Cruyff? El mateix que avui passa fred a la garjola.
