“Els rècords passen, les medalles queden.” Aquesta és una frase que he escoltat i llegit moltes vegades durant la meva vida, tant quan era atleta com després fent de periodista. Els rècords es fan un dia i l'endemà mateix un altre esportista els pot superar i deixar-te'n sense. Les medalles, un cop les guanyes, ja no te les prenen –sempre que superis els controls antidopatge, és clar–. Com a totes les afirmacions, a aquesta li podríem trobar tots els matisos que vulguem, perquè és clar que els rècords queden per sempre en el palmarès dels esportistes, encara que ho fan amb una data de caducitat. Les medalles, els títols, no. En un campionat el que guanya ha estat el millor, i en el proper pot guanyar o no, però ja serà una altra història.

Tornem als rècords. Hi ha rècords i rècords. En natació, durant la vigència d'aquells banyadors màgics, es van millorar els rècords del món quasi sense voler. Ser recordista mundial en natació va perdre prestigi. En atletisme, l'ombra del dopatge de dècades enrere fa que encara hi hagi molts rècords inaccessibles. I també sembla evident que no és el mateix millorar un rècord que tot just s'acaba de fer que un que fa anys i anys que dura.

El rècord del món de salt de llargada masculí que va durar del 1968 al 1991 és un clar exemple que hi ha rècords i rècords. Bob Beamon va saltar 8,90 m en els Jocs de Mèxic, l'octubre del 1968. Va ser un salt amb uns condicionants –altitud de Mèxic, una atmosfera estranya, just abans d'una tempesta i amb els dubtes de si l'anemòmetre va funcionar bé– que units a la qualitat de Beamon van fer que durés fins al 30 d'agost del 1991, en el mundial que es va fer a Tòquio. Aquell dia, Carl Lewis i Mike Powell van portar la seva lluita fins al límit, i Powell va batre Lewis i Beamon. Powell va fer 8,95 m en el cinquè salt i va esborrar Beamon de les llistes de rècords mundials. Lewis, que ja havia saltat 8,79 m el 1983, havia fet 8,91 m en el seu quart salt, però amb massa vent a favor. Després dels 8,95 m de Powell, Lewis va saltar com mai ho havia fet abans –8,87 m i 8,84 m–, però va ser insuficient. Va ser Mike Powell –dos ors mundials, dues plates olímpiques– qui va passar a la història per superar Beamon. Carl Lewis –nou ors olímpics, vuit de mundials– hi va passar, també, però no per haver fet el que va ser la seva obsessió durant la seva carrera. I si després dels 8,95 m de Powell, Lewis hagués fet 8,96 m, a qui hauria batut hauria estat a Powell, no a Beamon.

I ara anem al futbol. Messi va millorar dimarts el rècord de gols en la Champions que tenia Raúl (74 a 71). Enrere va quedar Cristiano Ronaldo (70). L'argentí i el portuguès poden continuar millorant la marca de gols en els propers anys, però el rècord per a la història l'ha fet Messi. Cristiano podrà superar, en tot cas, el rècord que acaba de fer Messi, el de Raúl ja no.