Dissabte és festa major per al tennis de taula, un esport amb una característica sociològica ben singular. M'explico. Trobarem pocs esports amb una base tan transversal com el ping-pong, apte per a totes les edats i a l'abast de totes les butxaques, però en canvi, el popularíssim joc que un dia o un altre tots hem pogut practicar (al parc públic, a l'escola, a la casa de colònies...), té una minsa traducció en l'àmbit federat. Així com veure uns infants xutant una pilota o llançant a cistella al carrer remet de seguida a la rellevància que el futbol i el bàsquet tenen en el nostre mapa esportiu, en el cas del tennis de taula la cua per ocupar la taula d'un parc no desmenteix que aquest esport continuï sent un gran desconegut per al gran públic. Contra les estretors que els temps imposen, la federació catalana continua tirant endavant cada any –i en són 28– el Trofeu Ciutat de Barcelona, una cita que garanteix que, tot i no ser Catalunya una potència internacional d'aquest esport, es pugui gaudir com a mínim un dia a l'any de tennis de taula del més alt nivell, un tast que arriba enguany de la mà dels números 6 i 11 del món, l'alemany Ovtcharov i el bielorús Samsonov, pentacampió del torneig. Al pavelló de la Salle Bonanova de Barcelona, un recinte que, tot i la graderia única, té la peculiar virtut de crear un gran caliu al voltant de l'àrea de joc, els acompanyaran sis jugadors més, entre ells els catalans Oriol Monzó, Marc Duran i Dani Torres, que un dia també van treure el cap per algun Ciutat de Barcelona amb la mateixa il·lusió que dissabte ho faran molts infants: arribar a ser com aquells grans que veuen jugar. Per als joves esportistes de disciplines sense gaire quota mediàtica, no és fàcil veure de prop grans referents, i això fa més valuoses festes majors com la del Ciutat de Barcelona de tennis de taula. Idònia per descobrir un esport al qual és possible que ens haguem passat moltes hores jugant.