Ganes de complicar-nos la vida
el teixit esportiu català. I per canviar-la
no necessitem cap permís
Els entrenadors de bàsquet són els que han aixecat la llebre, però estaria bé que els de futbol –que estan en el mateix cas sense que els seus representants hagin obert la boca– s'ho comencessin a fer mirar.
Resulta que a milers d'entrenadors de bàsquet els diuen que el curs que van fer entre el 2000 i el 2008 –i que era bàsicament el mateix que el 1999– no els serveix per res per culpa d'un canvi legislatiu que se'ls aplica de manera retroactiva. I que han d'obtenir –i pagar– la titulació oficial que expedeix Ensenyament. Mentre el col·lectiu d'afectats explica que els costarà temps –depèn dels crèdits pendents– i fins a 900 euros complir el que els reclamen, el missatge del govern és que la immensa majoria d'afectats ja té el 80 o 90% del currículum que se'ls exigeix. Tothom ho explica com més li convé.
Un amic m'assenyala la teoria econòmica com a possible inspiradora de la llei. Si multipliquem 2.000 clubs de Catalunya per 20.000 euros de mitjana destinats a pagar entrenadors, surten 40 milions d'euros. Que no tributen (de moment, perquè després de la recent obligatorietat de l'alta a la Seguretat Social vindrà el Montoro de torn a reclamar el que creu seu). Quan tributin, la Generalitat tindrà el 50% d'aquest IRPF (si no ens hem emancipat d'Espanya, diguem-ho tot) .
La llei de professions esportives aprovada pel tripartit està sent revisada al Parlament. Segur que és útil per a alguns esports –sobretot minoritaris, lucratius i, per tant, amb incidència de l'intrusisme–, però no per a l'esport en general perquè posa en risc la supervivència del teixit esportiu català. Cal rectificar-la sobretot en el que fa a la retroactivitat i tenim un avantatge: en aquest cas, Espanya no hi té res a impugnar.
No sé preveure el desenllaç –l'avançament electoral podria impedir que es completés el procés d'esmena– però la moratòria anunciada ahir al Parlament pel conseller Homs calmarà un col·lectiu que també s'haurà de preguntar per què d'altres federacions sí que van fomentar l'acreditació dels afectats mentre que en el bàsquet només ho van fer 35 entre els milers d'afectats. La dada posa de manifesta que la federació tampoc no va prendre les millors decisions.
Les administracions tenen des de fa dècades una tendència intervencionista i tutora obsessiva. Tractar de professional i exigir titulació oficial al pare que feia el curs federatiu perquè el club del poble necessitava algú que dirigís l'equip de mini del seu fill és no tocar de peus a terra. Digueu-me que frivolitzo un tema molt seriós, que no es pot deixar en mans de qualsevol una part de la formació dels nostres nens i joves, però fa molts anys que conec aquest món per raons professionals i familiars i mai no he vist en cap entrenador la ineptitud, l'egoisme i la mala fe que es detecta en alguns entorns familiars d'aquests nens i joves als quals l'esperit de la llei intenta, teòricament, protegir.
Admetent que al segle XXI cap assumpte pot ser abordat amb paràmetres vells, arribo a la conclusió elemental que a còpia de voler-ho regular tot acabarem per no fer res.