Opinió

Els gols de Bartomeu

L'etern ego del dirigent que creu escriure la història del futbol des d'un despatx. Els gols del president

Leo Messi ja te els seus rècords. Estra­tosfèrics, per cert. Des­co­mu­nals. Ja ha fet més gols que ningú a la lliga espa­nyola, que no és una qual­se­vol, i també a Europa, a la Cham­pi­ons, al gran tor­neig de clubs. Els seus dar­rers set dies han estat de traca i moca­dor, com si fins i tot ho hagués pre­pa­rat per pas­sar a la lle­genda de les dues com­pe­ti­ci­ons durant la mateixa set­mana.

I en aquest esce­nari, sense que ningú donés crèdit al que estava veient, va aparèixer Josep Maria Bar­to­meu. Allà estava, al vide­o­mar­ca­dor, al cos­tat de Xavi, Ini­esta o Ser­gio. Al cos­tat dels gols del crac. El pre­si­dent. Barto i Messi. El club en plena des­com­po­sició colze amb colze amb un dels pocs que, estant a dins, sap què fer per a tor­nar l'enti­tat on mereix. Messi ho te difícil però el bar­ce­lo­nista ja li va demos­trar dis­sabte que li està molt agraït. Al pre­si­dent també li van expres­sar els seus sen­ti­ments. I? Res de res. Bar­to­meu va anar a votar el 9-N reforçant el valor democràtic de la soci­e­tat cata­lana i el seu fer­vor sim­ple­ment per dir la seva opinió. Gran gest. En canvi, sem­bla que el Barça, el seu Barça -que quedi clar aquest con­cepte-, viu al marge. Que els esta­tuts diuen que està legi­ti­mat per pre­si­dir el club? I tant! I també la Cons­ti­tució espa­nyola diu el que diu… i jus­ta­ment per això va anar a votar! Ell i la resta dels cata­lans!

El gust per la cadira de Josep Maria Bar­to­meu ha superat tots els límits pre­vis­tos. És evi­dent que el cap de comu­ni­cació està en el punt de mira de la Junta Direc­tiva i que el que pot començar a tra­gar saliva és Andoni Zubi­zar­reta, una altra de las vícti­mes del vídeo-home­natge a Messi. El cas Ver­ma­e­len i l'ela­bo­ració de la plan­ti­lla no han estat capaços per sí matei­xos de gene­rar el debat intern sobre la figura del secre­tari tècnic però després dels xiu­lets cap a la seva per­sona, a Bar­to­meu li ha can­viat la pers­pec­tiva. Ara ja és dife­rent. Ara ja l'han tocat a ell… El pre­si­dent, per dri­blar la seva res­pon­sa­bi­li­tat, bus­carà caps de turc com ha fet en el cas Ney­mar (advo­cats vari­ats i el direc­tiu Toni Freixa, l'únic amb el càrrec buit de con­tin­guts, sense feina ni àrea assig­nada), el cas FIFA (des­tituïts els res­pon­sa­bles de la base Gui­llermo Amor i Albert Puig tot i que el propi Bar­to­meu era el vice­pre­si­dent de l'àrea espor­tiva quan es van come­tre totes les irre­gu­la­ri­tats) o el cas avals (Bar­to­meu mira de posar ordre entre els socis deman­dants i les evidències apun­ten a la con­nexió Junta-Vicenç Pla/Robert Blanch, amb un munt d'exem­ples i pro­ves). Això sí, caps de turc a l'estil Bar­to­meu, és a dir, sense pressa, ben cui­nats, quan la majo­ria de la gent s'hagi obli­dat de què ha pas­sat...

El ves­tu­ari riu per no plo­rar. Ni Ronal­dinho ni Deco, els ídols de Messi; ni Rijka­ard ni Guar­di­ola, tècnics molt impor­tants per a ell; ni la família; ni tants com­panys que han aju­dat al 10 a ser qui és. Bar­to­meu. Les excu­ses sobre si es trac­tava d'un mis­satge pel mar­ca­dor o per la web del Barça són tan infan­tils que millor les dei­xem de banda. L'etern ego del diri­gent que creu escriure la història del fut­bol des d'un des­patx. Els gols del pre­si­dent. Si em per­me­teu, en pròpia porta.

Les elec­ci­ons que venen

Moment per l'alta política, la de veri­tat, la que no han estat capaços de fer a Espa­nya i que els ha por­tat al límit de les seves rela­ci­ons amb Cata­lu­nya. Ara tot­hom ha d'estar a l'alçada. No podem fallar. Tenim pressa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)