Tot va començar amb un partit amistós contra Los Angeles Galaxy, en ple juliol. Era el primer dia que es posava la samarreta del Manchester United. Era un red devil més, i Ander Herrera va ensenyar les seves millors cartes. Més enllà de la xafogor evident al Rose Bowl de Los Ángeles, es va saber moure entre línies, va ser una alternativa sempre per al company, es va associar i, a més, va ser vertical. L'entitat del rival ajudava a tenir un debut plàcid, sí, però era només el primer dia i feia temps que no es veia un Manchester United tan fluid. Herrera, hiperactiu, pletòric, va crear tres dels set gols del seu equip i va ser escollit millor jugador del partit. Diaris com el Daily Mail van destacar que havia fet més assistències en un partit que Marouane Fellaini, fitxatge estrella de l'estiu anterior amb David Moyes, en tota una temporada. “No puc esperar a veure'l jugar”, havia dit Ryan Giggs dies abans, com presagiant que Herrera es podia convertir en l'arquitecte futbolístic que tant havien enyorat a Old Trafford en temporades precedents.

Amb la seva cruesa habitual, però, Van Gaal va tirar aigua freda al foc que havia encès el migcampista: “No som un equip equilibrat, hem de jugar molt millor.” I des d'aleshores, el que podia ser l'inici d'una bonica història s'ha convertit en una continuació del malson. Personalment, se'm fa difícil pensar que a Herrera li puguin anar malament les coses. Més enllà d'un talent innat, és un noi intel·ligent, d'aquells que no aspiren a fer una passa més llarga que l'altra, que saben cremar processos, autèntic. A Saragossa li va tocar arremangar-se en un equip dissenyat més per patir que per disfrutar. I mai es va queixar, és més, va incorporar agressivitat i sacrifici al talent, d'alguna manera va complimentar els seus instints amb treball. A Bilbao, primer amb Bielsa i després amb Valverde, va ser més ell, un director d'orquestra, va assumir galons de líder futbolístic. Tres anys en què l'Athletic va jugar finals, va competir a Europa i va aconseguir una classificació per a la Champions setze anys després. Ha crescut ràpid, però a foc lent, i estava perfectament preparat per fer el salt a un club de la magnitud del Manchester United. Ho estava i ho continua estant, per molt que el camí faci pujada. Aquell primer partit a Los Angeles va ser un miratge, com a mínim fins avui. Herrera, futbolista de personalitat i que no sol amagar-se, ha estat engolit per la mala dinàmica de l'equip, primer, i per una inoportuna lesió, després, que sembla que ha esborrat la seva aureola de canvi. El 5-2-3 que va idear Van Gaal per començar no el va beneficiar. Molt sol a la zona ampla amb Fletcher, el sistema l'obligava a estar més predisposat a córrer enrere que a jugar cap endavant. Els mals resultats han invocat els nervis i els nervis han propiciat un futbol més de transició ràpida, amb Di María al capdavant, que no pas d'elaboració, on Herrera podria tenir un rol principal.

Refet des de fa setmanes de la seva lesió, Ander va tornar a jugar un partit de futbol dimecres, amb l'equip filial, enmig d'un allau de rumors a Anglaterra que assenyalen que el United estaria disposat a canviar-lo per Xherdan Shaqiri, a disgust al Bayern de Munic, en una operació que suposaria afegir un altre talent descomunal en l'últim terç de camp –un més–, però que de cap manera contribuiria a guarir els molts mals que des de fa temps arrosseguen els red devils: per exemple, l'escassa creativitat en l'origen de la jugada i el desgovern que regna en els partits, un mal endèmic que Ander Herrera, un migcampista amb unes característiques molt particulars, capaç de construir i d'aguantar el frenesí dels partits de la Premier, pot disminuir si Van Gaal és capaç de crear-li un ecosistema mínimament propici.