Conscients de demanar impossibles, posem un ciri a sant Gamper pregant-li que el barcelonisme sigui capaç de canviar històriques rutines. El dia que el Barça deixi de dependre exclusivament de la piloteta i de com vagin els últims resultats, igual millora sensiblement el seu estat de salut, igual és més estable i tot.

Els resultats de l'equip fan i desfan, provoquen canvis d'entrenador i terrabastalls socials, i són l'única força capaç de substituir directives ineficients. És més, semblaria –posem-ho en condicional– que els crítics no tinguin cap altre remei que esperar una catàstrofe esportiva per aspirar a la renovació de president, si és que desitgen al front algú de més solvència. No hauria de ser forçosament així. Hi ha moments històrics, com l'evident exemple de Joan Gaspart, en què es feia indispensable el foc nou per tal de revifar un malalt a punt d'entrar en coma. Però aquest no ha de ser l'únic camí obligatori, s'ha d'aprendre a dissociar, a separar conceptes. Passats dos anys llargs des del seu moment de plenitud, el Barça encara llueix una fantàstica quantitat de talent a la plantilla i, si ens deixem portar per les sensacions, els dos darrers partits han significat un pas endavant quan res no convidava a creure en una ràpida revifada. Ara que tornem a reconèixer algunes de les velles i millors senyes d'identitat, no totes encara, creix l'esperança que aviat es pugui presentar un altre cop batalla al més alt nivell. Just el que desitja, òbviament, qualsevol culer.

Ara bé, i aquí canviem d'escenari, una cosa és el talent del vestidor; una altra de ben diferent, la capacitat de la secretaria tècnica, i, figues d'un tercer paner, en quines mans estem, qui gestiona des de la llotja. Res a veure un aspecte amb l'altre, jutgem-los per separat i reclamem responsabilitats allà on pertoqui. Passi el que passi, aquesta junta ha de convocar eleccions a final de temporada, perquè la pèrdua de confiança és evident, notòria i, fins i tot, espectacular. N'han fet de tots colors. Entre altres coses, permetre el desconcertant desori de fitxatges ja representats per una llufa que perseguirà eternament Zubizarreta, com és haver presentat Vermaelen amb l'etiqueta de “rendiment immediat” quan arrossegava un historial mèdic de 20 lesions en tres anys. Allà on miris, la junta hauria pogut fer una feina que no ha sabut desplegar, fins i tot en l'aspecte propagandístic, imitant amb Messi tot el rebombori que el Madrid i els seus altaveus dediquen a CR7 per mimar-lo en la campanya per a la pròxima Pilota d'Or. Després de l'última xiulada i de carregar-se un altre cap de comunicació, hauran entès, esperem, que el barcelonisme vol Messi aquí, lluint el 10 amb un somriure a la boca, fins al dia que digui prou. I ja està, res que no sigui protegir-lo. Avui, a València, l'equip passa un altre examen exigent i desitgem que l'aprovi per no caure en velles rutines de club. S'ha de canviar de directiva, de professionals i de projecte per recobrar el model anterior, però si el barcelonisme és capaç de fer-ho sense traumes esportius haurà demostrat criteri, capacitat i maduresa. Oblidem la tendència a ensorrar-ho tot per poder ressuscitar nets. No cal. Avui només cal canviar fora de la gespa. I prou.