Cons­ci­ents de dema­nar impos­si­bles, posem un ciri a sant Gam­per pre­gant-li que el bar­ce­lo­nisme sigui capaç de can­viar històriques ruti­nes. El dia que el Barça deixi de depen­dre exclu­si­va­ment de la pilo­teta i de com vagin els últims resul­tats, igual millora sen­si­ble­ment el seu estat de salut, igual és més esta­ble i tot.

Els resul­tats de l'equip fan i des­fan, pro­vo­quen can­vis d'entre­na­dor i ter­ra­bas­talls soci­als, i són l'única força capaç de subs­ti­tuir direc­ti­ves ine­fi­ci­ents. És més, sem­bla­ria –posem-ho en con­di­ci­o­nal– que els crítics no tin­guin cap altre remei que espe­rar una catàstrofe espor­tiva per aspi­rar a la reno­vació de pre­si­dent, si és que desit­gen al front algú de més solvència. No hau­ria de ser forçosa­ment així. Hi ha moments històrics, com l'evi­dent exem­ple de Joan Gas­part, en què es feia indis­pen­sa­ble el foc nou per tal de revi­far un malalt a punt d'entrar en coma. Però aquest no ha de ser l'únic camí obli­ga­tori, s'ha d'apren­dre a dis­so­ciar, a sepa­rar con­cep­tes. Pas­sats dos anys llargs des del seu moment de ple­ni­tud, el Barça encara llu­eix una fantàstica quan­ti­tat de talent a la plan­ti­lla i, si ens dei­xem por­tar per les sen­sa­ci­ons, els dos dar­rers par­tits han sig­ni­fi­cat un pas enda­vant quan res no con­vi­dava a creure en una ràpida revi­fada. Ara que tor­nem a reconèixer algu­nes de les velles i millors senyes d'iden­ti­tat, no totes encara, creix l'espe­rança que aviat es pugui pre­sen­tar un altre cop bata­lla al més alt nivell. Just el que desitja, òbvi­a­ment, qual­se­vol culer.

Ara bé, i aquí can­viem d'esce­nari, una cosa és el talent del ves­ti­dor; una altra de ben dife­rent, la capa­ci­tat de la secre­ta­ria tècnica, i, figues d'un ter­cer paner, en qui­nes mans estem, qui ges­ti­ona des de la llotja. Res a veure un aspecte amb l'altre, jut­gem-los per sepa­rat i recla­mem res­pon­sa­bi­li­tats allà on per­to­qui. Passi el que passi, aquesta junta ha de con­vo­car elec­ci­ons a final de tem­po­rada, perquè la pèrdua de con­fiança és evi­dent, notòria i, fins i tot, espec­ta­cu­lar. N'han fet de tots colors. Entre altres coses, per­me­tre el des­con­cer­tant desori de fit­xat­ges ja repre­sen­tats per una llufa que per­se­guirà eter­na­ment Zubi­zar­reta, com és haver pre­sen­tat Ver­ma­e­len amb l'eti­queta de “ren­di­ment imme­diat” quan arros­se­gava un his­to­rial mèdic de 20 lesi­ons en tres anys. Allà on miris, la junta hau­ria pogut fer una feina que no ha sabut des­ple­gar, fins i tot en l'aspecte pro­pa­gandístic, imi­tant amb Messi tot el rebom­bori que el Madrid i els seus alta­veus dedi­quen a CR7 per mimar-lo en la cam­pa­nya per a la pròxima Pilota d'Or. Després de l'última xiu­lada i de car­re­gar-se un altre cap de comu­ni­cació, hau­ran entès, espe­rem, que el bar­ce­lo­nisme vol Messi aquí, lluint el 10 amb un som­riure a la boca, fins al dia que digui prou. I ja està, res que no sigui pro­te­gir-lo. Avui, a València, l'equip passa un altre exa­men exi­gent i desit­gem que l'aprovi per no caure en velles ruti­nes de club. S'ha de can­viar de direc­tiva, de pro­fes­si­o­nals i de pro­jecte per reco­brar el model ante­rior, però si el bar­ce­lo­nisme és capaç de fer-ho sense trau­mes espor­tius haurà demos­trat cri­teri, capa­ci­tat i madu­resa. Obli­dem la tendència a ensor­rar-ho tot per poder res­sus­ci­tar nets. No cal. Avui només cal can­viar fora de la gespa. I prou.